UNA DONA MODERNA

No fa gaire vaig anar de boda, però no en qualitat de convidada, sinó a pencar. Vaig estar contractada per fer de cangur de la canalla. Aquestes feinetes, a banda de subvencionar els meus viatges, (perquè sóc una “dona moderna” que viatjo), també em permeten recordar, de tant en tant, que la suposada “alliberació” de la dona, passa per continuar volent-se casar preferiblement abans dels 30, de blanc, per l’església i amb tropemil convidats, que donaran testimoni del teu amor i, més encara, del pernil ibèric del buffet. M’he passat mitja vida en desacord amb aquesta manera de procedir, és a dir, casar-se “perquè toca” o per allò que succeeix i no s’acostuma a dir, que és que ens acollona pensar en quedar-nos sols.

Bé, continuo pensant igual, però mentre controlo que els nens no s’obrin el cap en decidir-se a saltar per sobre dels sofàs de l’hotel, començo a pensar si les dones que reivindiquem la nostra independència, autosuficiència i anem pel món de “dones modernes”, no ens estarem equivocant... El dia que havia de fer el cangur, m’hagués encantat quedar-me a casa, llegint, escoltant música, cuinant, cantant o regant les plantes, tot menys sortir de casa i tenir que posar el cervell a funcionar. Però clar, sóc una “dona moderna” que fa pluri per poder marxar de vacances. M’agradaria saber qui va ser la il•luminada, la matriu de les feministes que va tenir la idea de reivindicar els drets de la dona.

A l’època de les nostres àvies, ens podíem passar el dia brodant, intercanviant receptes, decorant la casa, plantant flors, collint herbes de l’hort i educant els fills. La vida podia ser un curset intensiu d’artesania, medicina alternativa i cuina! I passats uns anys encara es va posar millor!, podíem tenir servei a casa, telèfon, telenovel•les, la píndola i targetes de crèdit! Fins que va aparèixer una desafortunada que es va negar a anar amb cotilla i a fer les tasques de la llar i que proclamava que havíem de conquerir el nostre propi espai!! Quin espai i quines hòsties!! Si ja teníem la casa sencera!!, tot el barri era nostre, el món sencer als nostres peus!! I teníem el domini complet sobre els homes, ells depenien completament de nosaltres...i ara...on coi estan, els homes? Els hem confós, ara ja no saben ni a on estan ni quin paper desenvolupen a les nostres vides. Estem pagant un alt preu per estar sempre perfectes, sempre en forma, sense cel•lulitis, primes com escombres, depilades, somrients, pentinades, perfumades, manicura perfecta, sense parlar del curriculum impecable, ple de diplomes, doctorats i especialitats.

Ens hem tornat súper dones, “dones modernes”, però ells continuen quedant-se amb els càrrec de “jefes”, els sous més elevats i donant-nos ordres. I nosaltres acabem les jornades amb els ulls vermells d’estar davant el PC, clar !!. Per què per plorar d’amor, no serà, ja que no tenim ni temps. Recordo la boda de l’altre dia, les cares d’il•lusió i la ferma decissió de fer un intercanvi del tipus : « jo et planxo les camises, si tu em mantens plena la nevera » i la resta Déu dirà…noia llesta, Tània !!! La meva enhorabona a tots dos !!!


Publicat al suplement "Diari Obert" del Diari d'Andorra el 2/09/2009