"D&G" o Diga'm Gilipolles

Una passejada per l’Av. Meritxell un matí qualsevol és tot un espectacle. Obviaré el que suposa passejar per la mateixa avinguda en cap de setmana...
Quatre de cada cinc dones, semblem haver sortir d’una fàbrica de nines en sèrie, però coi!, en comptes de posar-nos el segell de “made in...” a la galta esquerra del cul, ens l’han ben plantat en mig dels dos pits.
Això sí, encara que totes de sèrie, a l’hora de posar-nos el farciment davanter, a algun operari se li ha anat la mà i, a algunes, les lletres del segell amenacen amb sortir corrent de la pitrera!.

En fi, que porto déu minuts al carrer i ja m’he trobat amb dotze noies clòniques, totes sortides de la mateixa fàbrica que jo. No sé on treballen ni si fan el mateix que fa una servidora, que entre tràmit i tràmit del despatx s’escapa a fer un cafè o a veure si han rebaixat aquella faldilla “divina de la muerte” que tan bé em quedaria amb el top que vaig comprar-me la setmana passada, una talla inferior a la meva, ben apretadet, si senyor!!, que més val quedar-se sense respiració, que no pas passar desapercebuda...

La veritat es que no conec a cap de les noies amb les que em creuo, però totes se’m queden mirant, i jo a elles, clar!, però no es nota gens, les ulleres que totes portem son fosques i ens tapen mitja cara. Veure sense ser vista, imprescindible. El tema està, que començo a sentir-me molesta, em dona per pensar que dec portar un trau a la samarreta o que se’m veu un tirant del sostenidor, o què sé jo!

La qüestió és que, amb dotze ties que em creuo, totes, absolutament totes em miren els pits i estic per associar-me a la Lliga de les pitreres al poder!!Ai no!! Ja caic, és el logo de la meva samarreta!, el segell de la fàbrica!! la mateixa que porten les noies amb les que em creuo!!. Menys una, que hi posava V&L i deu ser d’una altra factoria.

Em va costar un ronyó, perquè clar, me la vaig comprar bona, és a dir, de veritat. Aquí a Andorra encara no tenim botigues amb aparadors a terra, amb la mercaderia estesa a sobre d’una manta i això té el seu preu. Miro la meva samarreta d’un preciós blau turquesa i recordo l’amiga que em va acompanyar aquell dia: “- neeeeena! estàs moníssima, amb això i uns texans dones el pego!” - Quin pego?? Li he de pegar a algú?. I jo, que sóc una dona amb criteri que vaig jurar que mai faria publicitat de cap marca i menys gratis, me la vaig comprar passant-me pel folre els meus principis i pensant que tant me la podria posar per anar al despatx com per sortir de marxa i així l’amortitzaria.

No vaig caure que potser, una vuitantena de dones més del País, de les quals, una dotzena deuen treballar al mateix carrer que jo, havien tingut la meva idea (és el que té ser clòniques) i a totes ens deu encantar que ens diguin gilipolles!!. És el que posa a la meva samarreta D&G ( Diga’m Gilipolles), que no m’ho invento, eh??.


Publicat al Setmanari "7 DIES" el 4/10/2007