SOMNI DE NADAL

Igual que la protagonista de “Junts i Prou” de l’Anna Gavaldà: “Quan bec, bec massa, quan fumo, m’hi deixo els pulmons, quan estimo, perdo el cap, i quan treballo, m’hi deixo la pell. No sé fer res amb normalitat, amb la calma”.

Jo faig exactament el mateix i, a sobre, quan arriba Nadal se m’apodera una mala llet monumental que desbanca de lluny tots els bons pensaments i desitjos que, suposadament has de tenir aquestes dates. Aquest dies, per començar i, sent sincers, no està de moda ser una mateixa.

De debò. Ho he provat i he fracassat estrepitosament. En l’època en que la Sra. Beckham li passa la mà per la cara a milions de dones anònimes molt més dignes d’admiració, si només posem l’exemple del què costa tirar una família endavant, en aquests temps, el suspès més rotund, a l’hora de definir la teva personalitat, te’l guanyes si no saps com combinar-te la bossa i les sabates decentment en qualsevol dels sopars als que és sol assistir.

Tampoc es porta parlar del Nadal amb indiferència, no!, el Nadal t’ha d’agradar, l’has de viure i, com pot ser que no t’impregnis d’aquest ambient de Pau, Joia i Felicitat que es respira per tot arreu?. Doncs jo plego!. Plego i me’n vaig a dormir!.

I Somio.

Somio que camino per carrers plens de bombetes de mil colors, d’arbres i ninots de neu gegants que em somriuen des del seu sistema LED de baix consum (m’han assegurat que gasten menys que les bombetes de la meva nevera!) i em demano si calia fer aquest enorme desplegament de tecnologia lluminària un mes abans de Festes, i si calia gastar tant, perquè una bombeta sola no, però 10 milions (per molt de baix consum que siguin), potser sí, que fan despesa. D’aquí poc per Sant Joan no caldrà fer cap Correfocs i serà un d’aquests ninots de neu, que també està a la graella dels “mileuristes”, qui ens podrà fer les funcions i perseguir la canalla amb una torxa (també de baix consum, això si), a la mà, com bon “pluri empleat” i així amortitzem!.

Somio que tot el personal del Pessebre Nadalenc s’ha escapat i estan de “farra” en qualsevol dels locals nocturns del País, celebrant les Festes. Sant Josep disfressat de seductor perdonavides, dels primers que et donen foc quan encara no has tret la cigarreta del paquet. L’Àngel i el Caganer que s’han fet amics, celebren amb un fantàstic petó haver-se atrevit a declarar-se el seu amor, pastorets i pastoretes que fan el que poden per no passar una altra nit sols, també hi ha qui, equiparant-se al Bou i l’Ase del Pessebre fan bon honor al seus propis noms, els tres Reis s’estan a la barra, carregant bateries, si han de passar fred repartint els regals, amb un parell o tres de “lingotazos”, per molt màgics que siguin, el tema es porta millor i la Verge, ai, la Verge!!, d’aquestes ja no en queden a la nit andorrana...!!
El Pare Noël, despistat, s’ha deixat emportar per la situació i al meu somni, me’l trobo flirtejant amb una guapíssima Gisela que li canta a cau d’orella una nadala amb contingut eròtic, en anglès, això si, que fa més “fashion”. Sense haver-se intercanviat ni tan sols els número de mòbil, una copa més i serà seu.

Somio que hi ha un Nadal pels petits i pels grans, per qui te i per qui no en te res. Pels que son feliços i pels qui quan, suposadament el Món somriu, res no somriu dintre seu. Un Nadal per les famílies i també un Nadal per qui no la te i la passa sol o sola. Un Nadal d’excessos i un Nadal que desmunta economies domèstiques només per veure els ulls dels menuts en obrir els regals. Un Nadal que encén alguna cosa dintre de la gent, que ràpidament s’oblida passats els dies de rigor i un Nadal que és igual que la resta de l’any per qui treballa lluny de casa.

Somio que, realment el Nadal no és allò que ha de ser sinó el que cada un sent a dintre seu, que hi ha tants Nadals com persones, que hi ha un Nadal per qui hi creu i per qui no.

Desperto del meu somni, obro els ulls i m’aixeco lentament del sofà. La meva gata em mira amb uns ulls preciosos i immensos des del seu coixí. S’està netejant les potes, ha tornat a sortir a la terrassa i m’ho ha deixat tot empastifat. No recordo haver-me deixat la finestra oberta i menys amb aquest fred glaçador. Vaig a tancar-la i ensopego amb un paquet que hi ha a terra. És una caixa amb un llaç daurat i porta una targeteta amb el meu nom.
La nota diu: “Gràcies pel somni... Ho, ho, ho...!!”



Publicat al Setmanari "7 DIES" el 20/12/2007