COMUNICACIÓ DE DEBÒ, SI US PLAU!

Quan fa dos anys, els meus amics em van regalar un mòbil fantàstic, preciós, tot negre i molt elegant, amb una pantalla enorme i amb 100 funcions de les quals només he après ha fer-ne servir 3, jo encara no sabia que al meu País, una mateixa persona condemnaria d’una manera ferma, hipòcrita i poc argumentada l’avortament a la vegada que felicitava al nostre Co-Príncep, el mediàtic President de la República Francesa, pel seu casament, ni tan sols religiós, amb una “estupenda” italiana.

Potser no té res a veure una cosa amb l’altra i el tema de l’avortament ja es mereix per si sòl tot un respectuós senyor article, però tot plegat entra dintre de les coses incomprensibles que em toca viure, empassar-me i no poder fer res al respecte que no sigui dir-ho en veu alta.

Penso, que tot passa per un enorme problema de comunicació. Estic pensant en regalar-li al nostre Excel•lentíssim i Reverendíssim Sr. Bisbe el meu model de mòbil, perquè em pugui trucar i explicar-me el que no entenc. Encara que mentiria si no digués que també vaig pensar, al seu moment, en regalar-li una invitació per la meva boda amb el Vincent PÈREZ o l’Olivier MARTÍNEZ, (depenia de la disponibilitat!). Potser el “bodorrio” d’una andorraneta mitja amb un “vividor” francès no té tanta repercussió, però a mi em feia “ilu” convidar-lo.

I parlant del mòbil com a mitjà de comunicació, us heu adonat que no sabem comunicar-nos de debò, sense ell? Quan coneixes a algú que t’interessa, un dels passos previs és l’intercanvi del número de mòbil, com si això t’assegurés la repetició de la jugada, sempre i quan es vulgui repetir, es clar!.

Després d’aquest “rictus”, i amb tots els astres confabulant, la comunicació verbal pren un altre camí i són les mans i, si hi ha una mica de sort, els llavis, els que prenen el relleu comunicatiu, els que esdevenen urgència i precipitació per absorbir la nit, el temps i una altra pell. Tant per dir quan no et coneixes i només es pensa en acabar al llit. Deu ser que el sexe és una fantàstica forma de comunicació ben real i tangible i el parlar ha esdevingut innecessari si és el desig qui pren les regnes.

No ho sabria explicar, però entre tant recurs comunicatiu, i en aquests casos, el que menys acaba important són les paraules. Diuen que se les emporta el vent, no? Com també s’emporta les ganes d’utilitzar el número intercanviat, l’endemà, quan et lleves amb el sentiment de culpa ben enganxat a la pell, com la seva olor.

Amb tanta capacitat comunicativa, ens hem acostumat a quedar, felicitar, recordar, lligar, animar, insultar, perdonar i fins i tot a deixar a les nostres parelles, a través del mòbil. Estimem a través del mòbil, també odiem. Parlem mil minuts sense dir-nos gairebé res i ens mengem les lletres en un simple: “Hla q tal, cm t va?” o enviant “un ptó” . Hosti tu! Quina eina més poderosa!.

La qüestió és comunicar-se, encara que sobrin lletres. Enviem un sms l’endemà d’haver passat la nit amb algú. Bé, no tothom ho fa això. Hi haurà qui, com jo (que de gilipolles en som moltes) agraeixi amb un sms divertit, una nit de diversió o una estona en bona companyia. També hi ha qui, com jo, encara s’està esperant que li responguin.

Tenim amants a través del mòbil (com els ciber-nuvis, però en versió reduïda i portàtil) que són capaços de fer-te viure dues vides: la dels sms, que és allà precisament on et refugies i t’estàs ben a gust en el teu pseudo-anonimat. I la real, perquè també te el seu puntet que el teu home o la teva dona no t’enxampin “missatgeant-te” amb algú que no siguin ells i t’oblides de que “posar les banyes” ja no és el que era. Ens abandonem a través del mòbil. Tant si ho diem amb un breu “A10”, com si no diem res i, simplement, ens limitem a no contestar (que fa més mal, perquè el què un no diu, l’altre s’ho imagina).

De cop i volta, un dia, i això si, a través del mòbil, es decideix deixar-ho. No hi haurà més “sms”, ni cap història, ni res. Decisió unilateral, es clar!. Ho decideix sempre qui ja té parella al món real i no pas a “smslàndia”. No es pensa que, de les dues vides, te’n prenen una.Espiem, mentim i desconfiem a través del mòbil.

Qui no ha mirat mai els missatges de la parella quan l’altre no el veu? Ningú? Qui no ha esborrat el propi número d’una agenda aliena per no tornar a ser molestat? Qui no s’ha trucat a ell mateix des del mòbil d’algú per obtenir el número? O sóc molt mal pensada o sé del què parlo.

I els que necessitem les paraules per viure, els que ens agrada xerrar pels descosits, discutir, negociar, cridar i plorar amb la veu trencada pel dolor, parlar i sentir la veu dels altres, seure davant d’una copa o un cafè, veure la cara, els ulls, l’expressió de qui t’està regalant l’oïda amb una història, un problema, explicant-te com li va la vida, o simplement dient-te adéu...ens haurem d’aguantar i aprendre a comunicar-nos a través de la pantalla del mòbil, esperant que aquesta, ens resolgui el misteri...


Publicat al Setmanari "7 DIES" el 20/03/2008