Aquest any per circumstàncies alienes a la meva voluntat, bé també podríem dir que es que no tenia ni un duro, que també va en contra de la meva voluntat de tenir-ne, m’he quedat sense vacances. Quin horror, no? Qui es queda avui dia sense vacances? Doncs bastant més gent de la que pressuposem.
Després d’una mudança, d’un atac de nervis per poder dur a terme en un temps rècord una mudança, d’una crisi existencial en el procés d’assumir que una mudança mai és fàcil ni ràpida, i després d’inflar els pebrots a família, amics i tot bitxo vivent amb la beneïda mudança, aquest any ben bé me les havia guanyat, les vacances.
Però no, resulta que mudar-se i anar-se’n de vacances és econòmicament incompatible i a risc d’agafar una depressió només de pensar que l’aigua del mar aquest any me l’havia d’imaginar, vaig decidir passar les vacances a Escaldes-Engordany, redescobrint la Parròquia i redescobrint, de pas, que quan no es pot, no es pot, i que ser humil i reconèixer que les coses estan canviant, costa un ou.
He descobert que si ets dona, soltera i emmancipada, es pressuposa que has de tenir més ofertes de vacances que la Paris Hilton i és curiós però a l’hora què els amics t’ofereixin passar amb ells un cap de setmana al seu apartament de la platja, ja que saben que et quedes sense vacances, o et convidin a passar uns dies a la seva ciutat per desconnectar, passa com quan demanes ajuda per pujar una nevera de mida XXL cinc pisos, desapareixen.
A falta de platja, també he redescobert alguna de les piscines nacionals, i que anar a algunes d’elles suposa tot un luxe. Per l’assequible preu de 5.-€ l’entrada + 2,50.-€ l’hamaca + 1,50.-€ el cafè i ni se t’acudeixi demanar-te un entrepà, que flipes!, ni te l’emportis de casa perquè està prohibit entrar menjar forà al recinte...pots remullar-te en unes aigües plenes de canalla cridanera i pijats (pressuposarem que també són de la canalla) i a gaudir del dia. Ah!! I no se t’acudeixi sortir per dinar a casa (recordem el preu astronòmic dels entrepans), perquè si vols tornar a entrar, tornes a pagar. Crisi?
Sort que sempre m’he inventat allò que no he tingut i a l’espera de fer guardiola, un cop ja a la feina, sempre puc rememorar les estones de bona lectura amb una beguda ben fresqueta i els peus a remull, això si, en una palangana a l’ombra de la meva terrassa....
Diari d'Andorra (Diari Obert) 9 de setembre de 2010.
