Crec que l’única cosa que m’he pres amb calma a la vida ha estat néixer. Ho acrediten set hores de part de les quals la meva mare encara se’n recorda. De fet, no perd ocasió de comentar-ho a cada reunió familiar! Això sí, afegint que, a banda d’anar a la meva ja abans de venir al món, tenia un cap de la mida de l’Estadi Comunal.
Poc després ja vaig començar a córrer. Tenia pressa per menjar, per aprendre, per parlar. Després vaig tenir pressa per anar al col·legi, fer amics, fer la comunió... Pressa per tenir 18, pressa per voler provar-ho tot i a tothom! pressa per conduir, per viatjar. Pressa per viure!
Després volia tenir 20 anys i tenia pressa per independitzar-me, pressa per canviar de pis, de feina, d’amics i de xicot. Més tard volia arribar als 30, i vaig tenir pressa per tornar a estudiar, per tornar a enamorar-me, pressa per tornar a tenir xicot i per voler desempallegar-me’n! Pressa, pressa, pressa...
Camino de pressa, penso acceleradament, parlo ràpid i quan dormo, somio que corro intentant arribar no sé on. He resolt que el que dec tenir, al cap i a la fi, és pressa per desaccelerar el temps...
Em demano on et pot portar anar tan ràpid per la vida i també em demano com collons es fa per no anar-hi... Tot plegat va ràpid: la tecnologia, els canvis, les relacions (de la barra de la disco al llit, sense passar ni pel guarda-roba), els casaments i els embarassos (abans era de penalti ara ens fa por que no ens fecundin abans dels 35!), el ritme laboral i la feinada doble que t’has de treure per la meitat de sou, l’empitjorament d’aquest invent anomenat crisi, els llums nadalencs encesos un mes abans, les rebaixes avançades, les ofertes de menús de Cap d’Any bombardejant l’e-mail quan encara estàs paint el dinar de Meritxell, els comiats laborals, les amistats a través del Facebook...
Tot va ràpid! Fins i tot la meva gata està estressada (en serio, m’ho ha dit el meu veterinari!). Sort que ara bé Nadal i entre sopars, regals i trobades d’última hora, amb presses i sempre deixant-nos quelcom per fer, en lloc de matar el gall, com diu la cançó, potser millor que li donem un Valium i el deixem viure, pobret!
Publicat al Diari Obert (Diari d'Andorra) el 16/12/2009
NIT, FAUNA I CRISI
Inevitablement, desprès d’imaginar-nos a tots construint una gran arca per fugir del segon diluvi Universal, les aigües han tornat al seu cabal. Sempre tornen. Tanta aigua ja m’ha anat bé per aïllar-me a casa i preparar els exàmens finals d’aquella carrera que el meu Govern no em va becar (però no he perdut la Fe i l’any proper tornaré a tocar la pera demanant-ho de nou). A l’espera dels resultats, no se m’ha ocorregut res més que organitzar algun que altre soparet i sortir una mica. Bé, també dissimular i fer veure que encara tinc vida social. Impressionant. Tornar a sortir de nit em va transportar al mig del Zoco de Marrakesh. On tot es compra i quasi tot es ven. He comprovat, novament, que si deixes de sortir un quants caps de setmana, no existeixes. Si passes dels 25, estàs de saldo. Si no portes un escot fins al melic i una faldilla per sota de les aixelles, no vas “fashion”. I si surts sola, prepara l’artilleria pesada per fer-li entendre a segons quins individus de l’altre sexe, que tenen un 97% de semblança als goril•les i només el doble de cromosomes que els cucs, així que millor baixar els fums. Aquest deliri de superioritat, també és aplicable a algunes fémines de l’espècie i encara no he entès ben bé perquè, però s’accentua a la nit. Ens assemblem més als animals del que el nostre orgull ens permet acceptar i comptem a les nostres files de noctàmbuls/les amb tota una bona col•lecció de cuques, voltors, fures, lloros i demés espècimens inclassificables. També hi ha qui té complex de gos o gossa i davant una situació comprometedora, el que fa és olorar el contrari i si no pot menjar-se’l o follar-se’l, es pixa a sobre i marxa. No és una mala actitud davant segons qui et sols trobar a la nit, la veritat. Serà qüestió d’analitzar-ho detingudament.
Davant la crisi dels 30, la crisi mileurista, la crisi immobiliària, la crisi del petroli, la crisi dels transports, l’anomenada astènia primaveral (que també té pinta de crisi), la crisi existencial i la crisi de la meva butxaca (aquesta crisi és perpètua), vaig decidir endinsar-me de ple en aquest fascinant món nocturn i a veure què.
Les normes a seguir semblen fàcils. Primera norma: Posa’t mona (arregladeta, pintada, depilada, pentinada, ostres tu!), però que no es noti gaire (ara li diuen “casual”). Segona norma: intenta ser simpàtica, sociable i no tirar-te a la iugular de ningú a la primera i Tercera norma: a la segona copa de vi del sopar, para!!. Sempre m’ha costat, però, seguir les normes.
He comprovat que és indispensable comptar amb un suport econòmic decent per poder passar una nit “normaleta” que inclogui, mínim, un sopar fora de casat i la visita a un o dos locals. També he comprovat que hi ha qui pot comptar amb algun acompanyant d’aquells que ho paguen tot (és una sort, la veritat) i que n’hi ha de dues classes, els desinteressats (en conec un i mig) i els que es pensen que els hi “agrairàs” al final de la nit. Que no s’escandalitzi ningú!, és un fet constatable, així que de ben agraïdes hi deu haver unes quantes voltant pel Món (i els hi funciona!!). A qui, normalment, no li queda més remei que auto subvencionar-se, li deu fer molta gràcia, per exemple, planejar una nit de marxa anant a sopar fóra i després a un concert d’aquests estiuencs organitzats pel Comú, quan la parròquia es fa “treintañera” (que no es salva ningú de la crisi dels 30, ja us ho he dit!). Que es prepari per pagar l’aparcament, (o, en el seu defecte, la multa si aparca on no toca), pagar l’entrada, i pagar-se un parell o tres de cerveses (al “popular” preu de 2,50.-€., el mini got!).
Cost total de l’aventura: uns 50.-€. aprox. Mentrestant, tota una sèrie d’ossets de coloraines, a 60.000.-€ la partida (és que a ells no els afecta la crisi), es pixen de riure des dels seus pedestals privilegiats (que segur que també els hi van permetre gaudir del concert, i gratis!), veient com una colla de persones salten i ballen i paguen i paguen i paguen al ritme de la música. Sort que són ben macos i simpàtics i fan bonic, aquests ossets, eh??, i tot se’ls hi perdona.
Inevitablement, desprès d’imaginar-nos a tots construint una gran arca per fugir del segon diluvi Universal, les aigües han tornat al seu cabal. Sempre tornen. Tanta aigua ja m’ha anat bé per aïllar-me a casa i preparar els exàmens finals d’aquella carrera que el meu Govern no em va becar (però no he perdut la Fe i l’any proper tornaré a tocar la pera demanant-ho de nou). A l’espera dels resultats, no se m’ha ocorregut res més que organitzar algun que altre soparet i sortir una mica. Bé, també dissimular i fer veure que encara tinc vida social. Impressionant. Tornar a sortir de nit em va transportar al mig del Zoco de Marrakesh. On tot es compra i quasi tot es ven. He comprovat, novament, que si deixes de sortir un quants caps de setmana, no existeixes. Si passes dels 25, estàs de saldo. Si no portes un escot fins al melic i una faldilla per sota de les aixelles, no vas “fashion”. I si surts sola, prepara l’artilleria pesada per fer-li entendre a segons quins individus de l’altre sexe, que tenen un 97% de semblança als goril•les i només el doble de cromosomes que els cucs, així que millor baixar els fums. Aquest deliri de superioritat, també és aplicable a algunes fémines de l’espècie i encara no he entès ben bé perquè, però s’accentua a la nit. Ens assemblem més als animals del que el nostre orgull ens permet acceptar i comptem a les nostres files de noctàmbuls/les amb tota una bona col•lecció de cuques, voltors, fures, lloros i demés espècimens inclassificables. També hi ha qui té complex de gos o gossa i davant una situació comprometedora, el que fa és olorar el contrari i si no pot menjar-se’l o follar-se’l, es pixa a sobre i marxa. No és una mala actitud davant segons qui et sols trobar a la nit, la veritat. Serà qüestió d’analitzar-ho detingudament.
Davant la crisi dels 30, la crisi mileurista, la crisi immobiliària, la crisi del petroli, la crisi dels transports, l’anomenada astènia primaveral (que també té pinta de crisi), la crisi existencial i la crisi de la meva butxaca (aquesta crisi és perpètua), vaig decidir endinsar-me de ple en aquest fascinant món nocturn i a veure què.
Les normes a seguir semblen fàcils. Primera norma: Posa’t mona (arregladeta, pintada, depilada, pentinada, ostres tu!), però que no es noti gaire (ara li diuen “casual”). Segona norma: intenta ser simpàtica, sociable i no tirar-te a la iugular de ningú a la primera i Tercera norma: a la segona copa de vi del sopar, para!!. Sempre m’ha costat, però, seguir les normes.
He comprovat que és indispensable comptar amb un suport econòmic decent per poder passar una nit “normaleta” que inclogui, mínim, un sopar fora de casat i la visita a un o dos locals. També he comprovat que hi ha qui pot comptar amb algun acompanyant d’aquells que ho paguen tot (és una sort, la veritat) i que n’hi ha de dues classes, els desinteressats (en conec un i mig) i els que es pensen que els hi “agrairàs” al final de la nit. Que no s’escandalitzi ningú!, és un fet constatable, així que de ben agraïdes hi deu haver unes quantes voltant pel Món (i els hi funciona!!). A qui, normalment, no li queda més remei que auto subvencionar-se, li deu fer molta gràcia, per exemple, planejar una nit de marxa anant a sopar fóra i després a un concert d’aquests estiuencs organitzats pel Comú, quan la parròquia es fa “treintañera” (que no es salva ningú de la crisi dels 30, ja us ho he dit!). Que es prepari per pagar l’aparcament, (o, en el seu defecte, la multa si aparca on no toca), pagar l’entrada, i pagar-se un parell o tres de cerveses (al “popular” preu de 2,50.-€., el mini got!).
Cost total de l’aventura: uns 50.-€. aprox. Mentrestant, tota una sèrie d’ossets de coloraines, a 60.000.-€ la partida (és que a ells no els afecta la crisi), es pixen de riure des dels seus pedestals privilegiats (que segur que també els hi van permetre gaudir del concert, i gratis!), veient com una colla de persones salten i ballen i paguen i paguen i paguen al ritme de la música. Sort que són ben macos i simpàtics i fan bonic, aquests ossets, eh??, i tot se’ls hi perdona.
Publicat al Setmanari "7 DIES" el dia 3/07/2008
Davant la crisi dels 30, la crisi mileurista, la crisi immobiliària, la crisi del petroli, la crisi dels transports, l’anomenada astènia primaveral (que també té pinta de crisi), la crisi existencial i la crisi de la meva butxaca (aquesta crisi és perpètua), vaig decidir endinsar-me de ple en aquest fascinant món nocturn i a veure què.
Les normes a seguir semblen fàcils. Primera norma: Posa’t mona (arregladeta, pintada, depilada, pentinada, ostres tu!), però que no es noti gaire (ara li diuen “casual”). Segona norma: intenta ser simpàtica, sociable i no tirar-te a la iugular de ningú a la primera i Tercera norma: a la segona copa de vi del sopar, para!!. Sempre m’ha costat, però, seguir les normes.
He comprovat que és indispensable comptar amb un suport econòmic decent per poder passar una nit “normaleta” que inclogui, mínim, un sopar fora de casat i la visita a un o dos locals. També he comprovat que hi ha qui pot comptar amb algun acompanyant d’aquells que ho paguen tot (és una sort, la veritat) i que n’hi ha de dues classes, els desinteressats (en conec un i mig) i els que es pensen que els hi “agrairàs” al final de la nit. Que no s’escandalitzi ningú!, és un fet constatable, així que de ben agraïdes hi deu haver unes quantes voltant pel Món (i els hi funciona!!). A qui, normalment, no li queda més remei que auto subvencionar-se, li deu fer molta gràcia, per exemple, planejar una nit de marxa anant a sopar fóra i després a un concert d’aquests estiuencs organitzats pel Comú, quan la parròquia es fa “treintañera” (que no es salva ningú de la crisi dels 30, ja us ho he dit!). Que es prepari per pagar l’aparcament, (o, en el seu defecte, la multa si aparca on no toca), pagar l’entrada, i pagar-se un parell o tres de cerveses (al “popular” preu de 2,50.-€., el mini got!).
Cost total de l’aventura: uns 50.-€. aprox. Mentrestant, tota una sèrie d’ossets de coloraines, a 60.000.-€ la partida (és que a ells no els afecta la crisi), es pixen de riure des dels seus pedestals privilegiats (que segur que també els hi van permetre gaudir del concert, i gratis!), veient com una colla de persones salten i ballen i paguen i paguen i paguen al ritme de la música. Sort que són ben macos i simpàtics i fan bonic, aquests ossets, eh??, i tot se’ls hi perdona.
Inevitablement, desprès d’imaginar-nos a tots construint una gran arca per fugir del segon diluvi Universal, les aigües han tornat al seu cabal. Sempre tornen. Tanta aigua ja m’ha anat bé per aïllar-me a casa i preparar els exàmens finals d’aquella carrera que el meu Govern no em va becar (però no he perdut la Fe i l’any proper tornaré a tocar la pera demanant-ho de nou). A l’espera dels resultats, no se m’ha ocorregut res més que organitzar algun que altre soparet i sortir una mica. Bé, també dissimular i fer veure que encara tinc vida social. Impressionant. Tornar a sortir de nit em va transportar al mig del Zoco de Marrakesh. On tot es compra i quasi tot es ven. He comprovat, novament, que si deixes de sortir un quants caps de setmana, no existeixes. Si passes dels 25, estàs de saldo. Si no portes un escot fins al melic i una faldilla per sota de les aixelles, no vas “fashion”. I si surts sola, prepara l’artilleria pesada per fer-li entendre a segons quins individus de l’altre sexe, que tenen un 97% de semblança als goril•les i només el doble de cromosomes que els cucs, així que millor baixar els fums. Aquest deliri de superioritat, també és aplicable a algunes fémines de l’espècie i encara no he entès ben bé perquè, però s’accentua a la nit. Ens assemblem més als animals del que el nostre orgull ens permet acceptar i comptem a les nostres files de noctàmbuls/les amb tota una bona col•lecció de cuques, voltors, fures, lloros i demés espècimens inclassificables. També hi ha qui té complex de gos o gossa i davant una situació comprometedora, el que fa és olorar el contrari i si no pot menjar-se’l o follar-se’l, es pixa a sobre i marxa. No és una mala actitud davant segons qui et sols trobar a la nit, la veritat. Serà qüestió d’analitzar-ho detingudament.
Davant la crisi dels 30, la crisi mileurista, la crisi immobiliària, la crisi del petroli, la crisi dels transports, l’anomenada astènia primaveral (que també té pinta de crisi), la crisi existencial i la crisi de la meva butxaca (aquesta crisi és perpètua), vaig decidir endinsar-me de ple en aquest fascinant món nocturn i a veure què.
Les normes a seguir semblen fàcils. Primera norma: Posa’t mona (arregladeta, pintada, depilada, pentinada, ostres tu!), però que no es noti gaire (ara li diuen “casual”). Segona norma: intenta ser simpàtica, sociable i no tirar-te a la iugular de ningú a la primera i Tercera norma: a la segona copa de vi del sopar, para!!. Sempre m’ha costat, però, seguir les normes.
He comprovat que és indispensable comptar amb un suport econòmic decent per poder passar una nit “normaleta” que inclogui, mínim, un sopar fora de casat i la visita a un o dos locals. També he comprovat que hi ha qui pot comptar amb algun acompanyant d’aquells que ho paguen tot (és una sort, la veritat) i que n’hi ha de dues classes, els desinteressats (en conec un i mig) i els que es pensen que els hi “agrairàs” al final de la nit. Que no s’escandalitzi ningú!, és un fet constatable, així que de ben agraïdes hi deu haver unes quantes voltant pel Món (i els hi funciona!!). A qui, normalment, no li queda més remei que auto subvencionar-se, li deu fer molta gràcia, per exemple, planejar una nit de marxa anant a sopar fóra i després a un concert d’aquests estiuencs organitzats pel Comú, quan la parròquia es fa “treintañera” (que no es salva ningú de la crisi dels 30, ja us ho he dit!). Que es prepari per pagar l’aparcament, (o, en el seu defecte, la multa si aparca on no toca), pagar l’entrada, i pagar-se un parell o tres de cerveses (al “popular” preu de 2,50.-€., el mini got!).
Cost total de l’aventura: uns 50.-€. aprox. Mentrestant, tota una sèrie d’ossets de coloraines, a 60.000.-€ la partida (és que a ells no els afecta la crisi), es pixen de riure des dels seus pedestals privilegiats (que segur que també els hi van permetre gaudir del concert, i gratis!), veient com una colla de persones salten i ballen i paguen i paguen i paguen al ritme de la música. Sort que són ben macos i simpàtics i fan bonic, aquests ossets, eh??, i tot se’ls hi perdona.
Publicat al Setmanari "7 DIES" el dia 3/07/2008
LA TORNADA
L’any, no només comença a comptar des del 1 de gener, què va!. L’any comença a partir de...ja! 3...2...1....i....Tornem-hi! El final de les vacances, per alguns, sempre ve acompanyat d’una topada contra el dur mur de la tova i coneguda quotidianitat. Per d’altres, ve de la mà d’una realitat mundana que els fa tornar-se a sentir, els agradi o no, peces del mateix engranatge. I per uns pocs, el final de les vacances dels uns, suposa l’inici de les pròpies. Com moltes altres coses a la vida, quan tot acaba, tot comença.
Tot torna a “funcionar” de nou. Horaris establerts, normes pactades, àpats programats, els nens a escola, projectes a sobre de la taula del despatx, matricula al gimnàs, sopars de retrobada... I què hem fet aquest estiu? Brasil, Menorca, Zanzibar, Nova York, Eivissa, Egipte, L’Estartit, Miami (el d’aquí la vora, eh??) Déu n’hi do! Doncs si que ens ha tractat bé la crisi, no?. Alguns ens hem quedat a Andorra (principalment perquè ens apassiona “pencar” a 34º a l’ombra i no som res si no vivim “a fondo” totes i cadascuna de les festes majors d’aquest País i així hi ha un 0,2% de representació andorrana).
Hi ha qui torna amb les piles recarregades, la pell bronzejada, la ment oberta, algun bebè encomanat i moltes picades de mosquits. O, amb la bateria del MP3 exprimida, vermell/a com una llagosta, la ment plena de nens, flotadors i “Annaaaaaaa, no llencis sorraaaaaaa a la senyoraaaaaaa”, el regust d’algun flirteig d’estiu , i amb la llista al cap de tots els mètodes anti-insectes existents al mercat. Tambè hi ha qui torna més estressat del que va marxar!, quina putada!! Encara que les cues de l’Expo i el patiment a Pekín no han facilitat les coses. Una mica de tot.
Ànims! Que un cop adaptats a la rutina i complaent existència, la nostra Patrona (a alguns, que no a tots) ens regala tres dies més per fugir-ne.
Publicat al suplement "Diari Obert" del Diari d'Andorra el 10/09/2008
Tot torna a “funcionar” de nou. Horaris establerts, normes pactades, àpats programats, els nens a escola, projectes a sobre de la taula del despatx, matricula al gimnàs, sopars de retrobada... I què hem fet aquest estiu? Brasil, Menorca, Zanzibar, Nova York, Eivissa, Egipte, L’Estartit, Miami (el d’aquí la vora, eh??) Déu n’hi do! Doncs si que ens ha tractat bé la crisi, no?. Alguns ens hem quedat a Andorra (principalment perquè ens apassiona “pencar” a 34º a l’ombra i no som res si no vivim “a fondo” totes i cadascuna de les festes majors d’aquest País i així hi ha un 0,2% de representació andorrana).
Hi ha qui torna amb les piles recarregades, la pell bronzejada, la ment oberta, algun bebè encomanat i moltes picades de mosquits. O, amb la bateria del MP3 exprimida, vermell/a com una llagosta, la ment plena de nens, flotadors i “Annaaaaaaa, no llencis sorraaaaaaa a la senyoraaaaaaa”, el regust d’algun flirteig d’estiu , i amb la llista al cap de tots els mètodes anti-insectes existents al mercat. Tambè hi ha qui torna més estressat del que va marxar!, quina putada!! Encara que les cues de l’Expo i el patiment a Pekín no han facilitat les coses. Una mica de tot.
Ànims! Que un cop adaptats a la rutina i complaent existència, la nostra Patrona (a alguns, que no a tots) ens regala tres dies més per fugir-ne.
Publicat al suplement "Diari Obert" del Diari d'Andorra el 10/09/2008
LA COCA LOCA
A veure si ens posem d’acord, coi! I qui no sàpigui beure que no ho faci. I qui no sàpigui foter-se una clenxa de cocaïna, doncs, que tampoc ho faci!. Perquè suposo que, com tot a la vida, qui decideixi fer-ho hauria d’aprendre a fer-ho bé.
Algú potser s’escandalitzarà. Hi haurà qui riurà del comentari. També qui pensarà: “- Mira aquesta! Si que ho diu a la lleugera!”. I sé que també algú dirà: “- Hòstia, tu! Qui estigui lliure de culpa...”
M’ és ben igual. Trobo molt més escandalós llegir a la premsa del meu País titulars tipus “La policia deté disset persones en un cop contra el tràfic i consum de cocaïna” i tres dies després comprovar que, al mateix País, (aquell en el qual fa ja temps que ha deixat de no passar res...), un individu, clar exponent del que resulta de barrejar inconsciència, violència, alcohol i drogues tenia els seus quinze minuts de glòria en un carrer ben cèntric i conegut de la zona de Riberaygua. Doncs se li va ocórrer esnifar-se tot el civisme i el seny, “del tirón”, ell solet, sense mesura ni control.
Ja des de petit et diuen que les drogues són dolentes, que és millor no atansar-s’hi, que ni se t’acudeixi tastar-les, que enganxen i et deixen seqüeles al cervell, o que et quedes “tonto” per sempre més. També et diuen que són il·legals i que si la Policia t’enxampa, ets pell. Et diuen que els que es droguen són gent sense ofici ni benefici, gent de mala vida i “perduts”.
Recordo tot això i alguna bestiesa més que m’havia sentit dir a la època. Recordo algun flirteig adolescent amb allò que en diuen substàncies nocives. La sensació de perill, d’estar fent alguna cosa il·legal. Mirava els nois “xungos” de l’Insti com “liaven” les cigarretes de haixix com si haguessin nascut ensenyats i a mi em semblava que era la tia més “guay” del Món per estar vivint allò. Recordo la primera borratxera, la sensació agradable de lleu mareig i desinhibició. També recordo que no vaig parar de vomitar fins que vaig arribar a casa dels pares (i allà vaig tornar a fer-ho al mig del rebedor). Ai! Els pares...amb la infinita paciència que els hi va donar tenir una filla esbojarrada i rebel que tot ho creia saber i tot ho volia provar, no em van aixecar el to de veu (el cap m’hagués explotat). La meva mare ben emprenyada va anar a buscar el fregall i el meu pare m’acompanyà al bany (recordo un mig somriure per sota el bigoti, desprès no recordo res més).
Si, si que recordo!. Recordo una xerrada de quatre hores en la qual els pares no van utilitzar mai la paraula prohibició, ni il·legalitat, ni immaduresa, ni res semblant. Recordo que, lapidàriament el meu pare va acabar la conversa amb un: “- Filla, si t’has fet prou gran per emborratxar-te i beure el que no convé, també ets prou gran per responsabilitzar-te, a partir d’ara, de les conseqüències que puguin derivar-se de foter-te per la boca o pel nas o fumar, allò que continua sense ser convenient”. Em va costar una mica entendre-ho, però com que allò de fumar “petas” o beure cubates de barreges impossibles ja no era tan prohibit, també va deixar de resultar interessant.
Al llarg del temps el consell del meu pare m’ha servit força, sobretot aquells dies que “no tens el dia” i et penses que sortir de casa i liar-la per ahí emborratxant-te, drogant-te o alguna cosa pitjor, acabarà amb els teus problemes.
La solució passa per encaixar el cul al sofà, la mà al comandament a distància i preparar-se alguna cosa indecentment calòrica (quant més greix, colesterol o sucre, tingui, millor), també (i això qui pugui) es poden fotre un parell de “polvets" ben macos d’aquests de “sábado sabadete”. I a qui no li solucioni res de tot això, que es foti cops de cap contra la paret, però SI US PLAU!!, que ningú no surti de marxa “creuat” i amb ganes de fer-li pagar al Món les seves misèries!. Que de misèries tots en tenim!
I, Senyors Policies, molt sento dir-los que si vostès han resolt “una de les operacions més importants contra el tràfic i el consum de cocaïna que es recorden al País” (aquest País té una tendència esfereïdora a recordar el que vol), els felicito però també els dic que la realitat no és un gran titular, sinó una petita aportació intervenint ràpidament quan, algú que, com he dit abans “si no es sap drogar, que es foti cops de cap a l’habitació de casa seva”, es dedica a fer-se passar el “subidón” donant cops de peu a una noia al mig del carrer i a trencar-li el nas a la seva mare quan aquesta intentava defensar-la. Hòstia!. Això hauria d’impactar més que la referència a les drogues del començament de l’escrit!
La pena, és que no m’he hagut d’esforçar en escriure-ho. Perquè va passar no fa molts dies, al centre d’Andorra la Vella. Sense ser notícia, sense titulars. Amb molta gent mirant des de la finestra de casa seva (només els hi faltaven les crispetes, com al cine), amb algun veí que, alertat pels crits i anònimament, va trucar al Servei de Policia. Amb ningú que fes absolutament res. Inclosa una servidora que va veure com apallissaven a les dues dones sense poder fer res més que cridar-li a l’agressor, pensar que el següent cop de puny portava el seu nom i pensar en la frase del pare, entenent-ne, ara si, i del tot, el seu significat“...també ets prou gran per responsabilitzar-te, a partir d’ara, de les conseqüències que puguin derivar-se...”. Perquè un sempre n’és el responsable i sempre hi ha qui pateix les conseqüències, en aquest cas, d’unes quantes “clenxes” que van entrar-li a l’autor de la pallissa per un forat que no era...
Publicat al Diari d'Andorra (Tribuna) el 08/04/2008
DIA G
El dia G comença com tots els dies. El llit i la nevera estan buits. Lo del llit és per norma, la meva Gata i jo necessitem tot l’espai disponible per estirar-nos i encetar el dia amb tots els músculs tonificats. Prenc un superesmorzar: Galetes, confitura de Gerds i un cafè. Durant uns dies treballo amb canalla, així que necessito estar en un estat físic sobrehumà. Set hores, vuit nens, tres parcs, un dinar, dos circuits, una pel·li, una piscina i dos manualitats després, arribo a casa i sóc Gelatina humana.
Però avui vaig de concert!! Dutxa, centrifugat, la mini, un bon soparet i Gelat de Gin Tònic!! (existeix, en serio), son el preludi del que m’espera: els “Hombres G” !
Vaig amb una noia que tenia 2 anys quan jo em folrava les carpetes del cole amb la foto del grup i la pobre no pot més que “flipar” en veure’m saltar i deixar-me la veu: “Veneeeeeeeeeeeeeezia....”
M’ho passo de luxe, però una hora i mitja després, 4 birres (Genial la idea d’instal·lar un únic surtidor de cervesa en un concert), 300 salts, 1/2 tombarella, una incipient cremada en un dit en fer la Gilipolles amb un encenedor per acompanyar al Sumers en una balada, 1 litre de suor (Senyors del Comú!, ja podien haver posat als famosos “osets” a bufar a dintre de la sala per fer l’aire respirable, no? Per 10.000, segur que bufen, aquests), l’únic que em ve de gust per arrodonir la nit, és fitxar algú que estimuli com Deu mana el “punt G” (que també existeix, de debó, com el Gelat de Gin Tonic!) i que demà ja serà un altre dia.
Publicat al Diari d'Andorra (Punt de mira) el 09/08/2008
Però avui vaig de concert!! Dutxa, centrifugat, la mini, un bon soparet i Gelat de Gin Tònic!! (existeix, en serio), son el preludi del que m’espera: els “Hombres G” !
Vaig amb una noia que tenia 2 anys quan jo em folrava les carpetes del cole amb la foto del grup i la pobre no pot més que “flipar” en veure’m saltar i deixar-me la veu: “Veneeeeeeeeeeeeeezia....”
M’ho passo de luxe, però una hora i mitja després, 4 birres (Genial la idea d’instal·lar un únic surtidor de cervesa en un concert), 300 salts, 1/2 tombarella, una incipient cremada en un dit en fer la Gilipolles amb un encenedor per acompanyar al Sumers en una balada, 1 litre de suor (Senyors del Comú!, ja podien haver posat als famosos “osets” a bufar a dintre de la sala per fer l’aire respirable, no? Per 10.000, segur que bufen, aquests), l’únic que em ve de gust per arrodonir la nit, és fitxar algú que estimuli com Deu mana el “punt G” (que també existeix, de debó, com el Gelat de Gin Tonic!) i que demà ja serà un altre dia.
Publicat al Diari d'Andorra (Punt de mira) el 09/08/2008
MATISOS
No fa gaire vaig mantenir una divertidissima xerrada, sobre qui o què et pots trobar a les nits estiuenques del Principat. Penso que a la nit, les coses són o blanques, o negres, o haurien de ser-ho. El meu interlocutor pacientment, va recomar-me no ser tan extremista explicant-me que existeixen tants matissos de gris com persones hi pot haver al Món. També va puntualitzar que deixava en molt mala posició tota una sèrie de personatges que a la vida, mesuren les seves accions des de la perspectiva d’aquesta escala de grissos.
He mirat de seguir el seu consell i val a dir que té més raó de la que jo m’imaginava però menys de la que ell voldria. La nit a casa nostra és especial, això no es pot negar i per contrastar els arguments de qui, tan sàbiament em va aconsellar, vaig decidir endinsar-me una nit qualsevol en el fantàstic Món dels grissos: gris perla, gris marengo, gris antracita, gris plata, gris núbol, gris metalitzat, gris clar, gris fosc...us heu quedat flipats, oi??
La nit comença bé, soparet amb les amigues i dos grissos, un fosc i un altre plata, asseguts a la taula del costat. Els dos casats i menjant-se amb més gust a la cambrera que no pas el contingut dels seus plats. Res trascendent si no és perquè dues hores més tard, és la cambrera qui es menja a un d’ells en un racó de la disco.
Arribada al local de moda (tan efímer com el rotllo de la cambrea i Mr. Gris), tothom mira i és observat, encara no sé si tots plegats sortim per passar-ho bé, per passar de tot o simplement per anar passant. Gris marengo i gris antracita s’apropen amb la clara intenció d’iniciar una conversa salpimentada amb uns quants “però que bona estàs” i “que faràs després?”, motiu que provoca que apuri la meva copa i conclogui, dos locals i quatre copes més tard que, sobre els diferents matissos dels que m’havien parlat, l’ única cosa que m’ha quedat clara és que l’alcohol dilueix formidablement qualsevol gamma de gris, convertint-la en “blanc babós”.
Publicat al suplement "Diari Obert" del Diari d'Andorra el 16/07/2008
LA LLOBA
Dones, no ho estem portant gens bé, tot plegat.
Alguna cosa ens està fallant. Ha d’existir una altra manera de funcionar, ha d’haver-la. Hem aparcat la intuïció, hem deixat que s’adormís l’essència, hem anestesiat la lloba (gràcies Shakira per recordar-nos-ho a cop de maluc...)
Fa temps que els homes han abandonat Mart, de fet, encara tinc els meus dubtes de si l’han arribat a colonitzar algun cop i nosaltres, bé nosaltres el més a prop que hem estat de Venus ha sigut esmentant el seu nom, ofegant un crit a la depil•ladora quan t’està deixant impecable, aquesta zona que el denomina.
Constantment ens bombardegen amb senyals, tocs d’atenció, successos o com li vulgueu dir, que ens haurien de fer aturar-nos un moment i reflexionar cap a on anem i que és el què volem aconseguir. Reflexionar sobre si, de debò, sabem a on estem i si som capaces d’assumir que ens està costant més del necessari (esforç, sang i pell) aconseguir-ho. Assumirem que a algunes, ens toca els ovaris tot plegat? Que el que volem és viure, viure-ho, sentir-ho i gaudir-ho!
Assumirem d’una vegada que no ens ha anat gens bé comportar-nos, treballar, estimar, negociar i viure com ELLS? Potser aquest és el primer pas.... Nosaltres també podem ser pares (i sinó que li demanin a una mare soltera), directives, comerciants, emprenedores, casades, esbojarrades, lliures, viatgeres, artistes, sofisticades, vulgars (perquè no?...m’hi pixo jo en el glamour...), coratjoses o dèbils, astronautes, princeses o putes, si cal!!
Però sempre hem de ser DONES i a vegades, se’ns oblida. Ens hem malacostumat a donar-ho tot per acceptat, per predeterminat. 2+ 2 = 4. Ets dona i passes pel tub... I, sobretot, ens hem acostumat a no queixar-nos, anteposant estudis, parella, carrera, feina, fills...a nosaltres mateixes, per adonar-nos un dia, que potser hem perdut, fins i tot, el dret a reivindicar que la dona que som, batega sota una pell d’abnegació i conformisme.
Realitzades? Fins i tot hem desvirtualitzat aquesta paraula darrera una cursa contrarrellotge per triomfar al món laboral, tenir parella estable i ser mare abans dels 35. Realitzar-se també és acceptar que ser dona, ja de per si, és tota una realització.
Davant d’una cervesa (magnífic beuratge conjurat d’inspiració i viatges al w.c.), no fa gaire m’obligava a pensar en què se n’havia fet de la imaginació, dels sentits (si, el 6è, també compta), la percepció, la feminitat, la maternitat, el llegat, la mestra, l’amant, la guaridora, la companya, la bruixa, l’exploradora, la primera, la lloba.... Que se n’ha fet?. Dones d’antic que van obrir portes, que van estar allà, que van sustentar, que van arrelar perquè nosaltres estiguéssim on estem... recordar-les i honorar-les potser passa pel simple fet de sentir-nos orgulloses del què som i no del que volen que siguem.
Publicat al suplement "Diari Obert" del Diari d'Andorra el 18/11/2009
Alguna cosa ens està fallant. Ha d’existir una altra manera de funcionar, ha d’haver-la. Hem aparcat la intuïció, hem deixat que s’adormís l’essència, hem anestesiat la lloba (gràcies Shakira per recordar-nos-ho a cop de maluc...)
Fa temps que els homes han abandonat Mart, de fet, encara tinc els meus dubtes de si l’han arribat a colonitzar algun cop i nosaltres, bé nosaltres el més a prop que hem estat de Venus ha sigut esmentant el seu nom, ofegant un crit a la depil•ladora quan t’està deixant impecable, aquesta zona que el denomina.
Constantment ens bombardegen amb senyals, tocs d’atenció, successos o com li vulgueu dir, que ens haurien de fer aturar-nos un moment i reflexionar cap a on anem i que és el què volem aconseguir. Reflexionar sobre si, de debò, sabem a on estem i si som capaces d’assumir que ens està costant més del necessari (esforç, sang i pell) aconseguir-ho. Assumirem que a algunes, ens toca els ovaris tot plegat? Que el que volem és viure, viure-ho, sentir-ho i gaudir-ho!
Assumirem d’una vegada que no ens ha anat gens bé comportar-nos, treballar, estimar, negociar i viure com ELLS? Potser aquest és el primer pas.... Nosaltres també podem ser pares (i sinó que li demanin a una mare soltera), directives, comerciants, emprenedores, casades, esbojarrades, lliures, viatgeres, artistes, sofisticades, vulgars (perquè no?...m’hi pixo jo en el glamour...), coratjoses o dèbils, astronautes, princeses o putes, si cal!!
Però sempre hem de ser DONES i a vegades, se’ns oblida. Ens hem malacostumat a donar-ho tot per acceptat, per predeterminat. 2+ 2 = 4. Ets dona i passes pel tub... I, sobretot, ens hem acostumat a no queixar-nos, anteposant estudis, parella, carrera, feina, fills...a nosaltres mateixes, per adonar-nos un dia, que potser hem perdut, fins i tot, el dret a reivindicar que la dona que som, batega sota una pell d’abnegació i conformisme.
Realitzades? Fins i tot hem desvirtualitzat aquesta paraula darrera una cursa contrarrellotge per triomfar al món laboral, tenir parella estable i ser mare abans dels 35. Realitzar-se també és acceptar que ser dona, ja de per si, és tota una realització.
Davant d’una cervesa (magnífic beuratge conjurat d’inspiració i viatges al w.c.), no fa gaire m’obligava a pensar en què se n’havia fet de la imaginació, dels sentits (si, el 6è, també compta), la percepció, la feminitat, la maternitat, el llegat, la mestra, l’amant, la guaridora, la companya, la bruixa, l’exploradora, la primera, la lloba.... Que se n’ha fet?. Dones d’antic que van obrir portes, que van estar allà, que van sustentar, que van arrelar perquè nosaltres estiguéssim on estem... recordar-les i honorar-les potser passa pel simple fet de sentir-nos orgulloses del què som i no del que volen que siguem.
Publicat al suplement "Diari Obert" del Diari d'Andorra el 18/11/2009
UNA DONA MODERNA
No fa gaire vaig anar de boda, però no en qualitat de convidada, sinó a pencar. Vaig estar contractada per fer de cangur de la canalla. Aquestes feinetes, a banda de subvencionar els meus viatges, (perquè sóc una “dona moderna” que viatjo), també em permeten recordar, de tant en tant, que la suposada “alliberació” de la dona, passa per continuar volent-se casar preferiblement abans dels 30, de blanc, per l’església i amb tropemil convidats, que donaran testimoni del teu amor i, més encara, del pernil ibèric del buffet. M’he passat mitja vida en desacord amb aquesta manera de procedir, és a dir, casar-se “perquè toca” o per allò que succeeix i no s’acostuma a dir, que és que ens acollona pensar en quedar-nos sols.
Bé, continuo pensant igual, però mentre controlo que els nens no s’obrin el cap en decidir-se a saltar per sobre dels sofàs de l’hotel, començo a pensar si les dones que reivindiquem la nostra independència, autosuficiència i anem pel món de “dones modernes”, no ens estarem equivocant... El dia que havia de fer el cangur, m’hagués encantat quedar-me a casa, llegint, escoltant música, cuinant, cantant o regant les plantes, tot menys sortir de casa i tenir que posar el cervell a funcionar. Però clar, sóc una “dona moderna” que fa pluri per poder marxar de vacances. M’agradaria saber qui va ser la il•luminada, la matriu de les feministes que va tenir la idea de reivindicar els drets de la dona.
A l’època de les nostres àvies, ens podíem passar el dia brodant, intercanviant receptes, decorant la casa, plantant flors, collint herbes de l’hort i educant els fills. La vida podia ser un curset intensiu d’artesania, medicina alternativa i cuina! I passats uns anys encara es va posar millor!, podíem tenir servei a casa, telèfon, telenovel•les, la píndola i targetes de crèdit! Fins que va aparèixer una desafortunada que es va negar a anar amb cotilla i a fer les tasques de la llar i que proclamava que havíem de conquerir el nostre propi espai!! Quin espai i quines hòsties!! Si ja teníem la casa sencera!!, tot el barri era nostre, el món sencer als nostres peus!! I teníem el domini complet sobre els homes, ells depenien completament de nosaltres...i ara...on coi estan, els homes? Els hem confós, ara ja no saben ni a on estan ni quin paper desenvolupen a les nostres vides. Estem pagant un alt preu per estar sempre perfectes, sempre en forma, sense cel•lulitis, primes com escombres, depilades, somrients, pentinades, perfumades, manicura perfecta, sense parlar del curriculum impecable, ple de diplomes, doctorats i especialitats.
Ens hem tornat súper dones, “dones modernes”, però ells continuen quedant-se amb els càrrec de “jefes”, els sous més elevats i donant-nos ordres. I nosaltres acabem les jornades amb els ulls vermells d’estar davant el PC, clar !!. Per què per plorar d’amor, no serà, ja que no tenim ni temps. Recordo la boda de l’altre dia, les cares d’il•lusió i la ferma decissió de fer un intercanvi del tipus : « jo et planxo les camises, si tu em mantens plena la nevera » i la resta Déu dirà…noia llesta, Tània !!! La meva enhorabona a tots dos !!!
Publicat al suplement "Diari Obert" del Diari d'Andorra el 2/09/2009
Bé, continuo pensant igual, però mentre controlo que els nens no s’obrin el cap en decidir-se a saltar per sobre dels sofàs de l’hotel, començo a pensar si les dones que reivindiquem la nostra independència, autosuficiència i anem pel món de “dones modernes”, no ens estarem equivocant... El dia que havia de fer el cangur, m’hagués encantat quedar-me a casa, llegint, escoltant música, cuinant, cantant o regant les plantes, tot menys sortir de casa i tenir que posar el cervell a funcionar. Però clar, sóc una “dona moderna” que fa pluri per poder marxar de vacances. M’agradaria saber qui va ser la il•luminada, la matriu de les feministes que va tenir la idea de reivindicar els drets de la dona.
A l’època de les nostres àvies, ens podíem passar el dia brodant, intercanviant receptes, decorant la casa, plantant flors, collint herbes de l’hort i educant els fills. La vida podia ser un curset intensiu d’artesania, medicina alternativa i cuina! I passats uns anys encara es va posar millor!, podíem tenir servei a casa, telèfon, telenovel•les, la píndola i targetes de crèdit! Fins que va aparèixer una desafortunada que es va negar a anar amb cotilla i a fer les tasques de la llar i que proclamava que havíem de conquerir el nostre propi espai!! Quin espai i quines hòsties!! Si ja teníem la casa sencera!!, tot el barri era nostre, el món sencer als nostres peus!! I teníem el domini complet sobre els homes, ells depenien completament de nosaltres...i ara...on coi estan, els homes? Els hem confós, ara ja no saben ni a on estan ni quin paper desenvolupen a les nostres vides. Estem pagant un alt preu per estar sempre perfectes, sempre en forma, sense cel•lulitis, primes com escombres, depilades, somrients, pentinades, perfumades, manicura perfecta, sense parlar del curriculum impecable, ple de diplomes, doctorats i especialitats.
Ens hem tornat súper dones, “dones modernes”, però ells continuen quedant-se amb els càrrec de “jefes”, els sous més elevats i donant-nos ordres. I nosaltres acabem les jornades amb els ulls vermells d’estar davant el PC, clar !!. Per què per plorar d’amor, no serà, ja que no tenim ni temps. Recordo la boda de l’altre dia, les cares d’il•lusió i la ferma decissió de fer un intercanvi del tipus : « jo et planxo les camises, si tu em mantens plena la nevera » i la resta Déu dirà…noia llesta, Tània !!! La meva enhorabona a tots dos !!!
Publicat al suplement "Diari Obert" del Diari d'Andorra el 2/09/2009
CULTURA DEL DIA A DIA
Em fa gràcia la gent (que n’hi ha) que presumeix d’assistir a cada una de les conferències, xerrades, taules rodones, simposis i derivats que es fan al nostre País. Fa molt que no assisteixo a aquest tipus de manifestacions culturals, ni conferències, ni presentacions literàries, ni tan sols a reunions de tupper-ware. Potser és que la incultura més profunda s’ha instal•lat a la meva vida.
Està molt bé això de llegir llibres d’història antiga andorrana, molt bé! I llibres de Proust i Kafka (vaig flipar, literalment, amb “La Metamorfosi”) i poesia del XVI.
Admiro, de veritat, qui es reuneix un dia qualsevol amb el seu grup cultural per debatre sobre la idoneïtat de l’adaptació de la piranya rosa a les aigües del Valira d’Orient i...acaba explicant anècdotes sobre el vol rasant dels coloms de la Plaça del Poble, cagadeta a la solapa inclosa.
Viatjo tant com puc, m’escapo a alguna exposició, miro de no perdre’m cap quedada amb els amics davant una cervesa, vaig a concerts, festivals i representacions teatrals de les que fa la gent de casa nostra, aniré a totes les festes majors que pugui i m’encanta contemplar de prop la vida a Andorra, com passa, com es mou, com vibra i com respira al meu voltant. Si això no és culturitzar-se, i de debò, que vinguin i m’ho expliquin!
Aprenc molt més d’Andorra caminant pel carrer i topant-me amb un Sr. Dos Santos qualsevol, que passeja la seva criatura amb el cotxet, de camí a recollir la dona a la feina (ell no en te, de feina, treballava a l’obra); veient les terrasses dels bars mig buides; al•lucinant amb les cabrioles dels xavals patinant i fent-se petons a l’skate-park de Prat de la Creu, sota l’atenta mirada de l’autoritat policial que, a vegades, munta guàrdia a la porta. Potser per desmantellar una banda organitzada de patinadors, que amaguen algun tipus de substància, anomenada “nociva”, en un doble fons del patí....? A veure, mai us han explicat que els petons i els porros són inherents als nervis i la concentració prèvia als exàmens de fi de curs? Cultura mundana.
Cultura? Penso que el Gran Carlemany, mon pare s’hauria de posar al dia sobre cultura andorrana actual!: arribar molt abans a la feina, plegar tres quarts més tard. Sobre la cultura de no gastar més del què es pugui, o del què es degui. Sobre la cultura de l’overbooking al Servei d’inspecció de Treball per consultes sobre comiats improcedents. Sobre la cultura dels temps que corren, la cultura que no s’explica a cap conferència ni xerrada cultural.
Publicat al suplement "Diari Obert" del Diari d'Andorra el 01/07/2009
Està molt bé això de llegir llibres d’història antiga andorrana, molt bé! I llibres de Proust i Kafka (vaig flipar, literalment, amb “La Metamorfosi”) i poesia del XVI.
Admiro, de veritat, qui es reuneix un dia qualsevol amb el seu grup cultural per debatre sobre la idoneïtat de l’adaptació de la piranya rosa a les aigües del Valira d’Orient i...acaba explicant anècdotes sobre el vol rasant dels coloms de la Plaça del Poble, cagadeta a la solapa inclosa.
Viatjo tant com puc, m’escapo a alguna exposició, miro de no perdre’m cap quedada amb els amics davant una cervesa, vaig a concerts, festivals i representacions teatrals de les que fa la gent de casa nostra, aniré a totes les festes majors que pugui i m’encanta contemplar de prop la vida a Andorra, com passa, com es mou, com vibra i com respira al meu voltant. Si això no és culturitzar-se, i de debò, que vinguin i m’ho expliquin!
Aprenc molt més d’Andorra caminant pel carrer i topant-me amb un Sr. Dos Santos qualsevol, que passeja la seva criatura amb el cotxet, de camí a recollir la dona a la feina (ell no en te, de feina, treballava a l’obra); veient les terrasses dels bars mig buides; al•lucinant amb les cabrioles dels xavals patinant i fent-se petons a l’skate-park de Prat de la Creu, sota l’atenta mirada de l’autoritat policial que, a vegades, munta guàrdia a la porta. Potser per desmantellar una banda organitzada de patinadors, que amaguen algun tipus de substància, anomenada “nociva”, en un doble fons del patí....? A veure, mai us han explicat que els petons i els porros són inherents als nervis i la concentració prèvia als exàmens de fi de curs? Cultura mundana.
Cultura? Penso que el Gran Carlemany, mon pare s’hauria de posar al dia sobre cultura andorrana actual!: arribar molt abans a la feina, plegar tres quarts més tard. Sobre la cultura de no gastar més del què es pugui, o del què es degui. Sobre la cultura de l’overbooking al Servei d’inspecció de Treball per consultes sobre comiats improcedents. Sobre la cultura dels temps que corren, la cultura que no s’explica a cap conferència ni xerrada cultural.
Publicat al suplement "Diari Obert" del Diari d'Andorra el 01/07/2009
SALSEJA'M
“Un-dos...tres ( ), cinc-sis....set ( )” Estranya manera de comptar, oi?. Per ballar SALSA en la seva forma més elemental, es segueixen els quatre cops de la música, però només s’executen tres passos, cada un de la mateixa durada del cop. El cop restant es pot incorporar al pas anterior (el que resulta un compte ràpid, ràpid...lent) o bé s’afegeix un moviment de filigrana.
Tant tecnicisme potser és aclaparador i he pogut comprovar que si t’aprens el “un-dos...tres (pausa), cinc-sis....set (pausa)” i li poses molt de “morro”, ballar SALSA intentant encaixar decentment una sèrie de passes, mirant de no trepitjar el company i arrimant-se el just i necessari a l’altre...pot esdevenir un curiós sistema per gaudir profundament de la vida.
Així, com sona! La SALSA pot ser una bona alternativa, pels que no estem preparats psicològicament per practicar un esport extrem, o un esport d’esforç, o un esport divertit, o, simplement, per practicar esport. Tampoc no tothom és aficionat a apuntar-se a un “gim-spa-fashion-mira que mona que vaig”, on la cultura als brots de soia i les begudes energètiques van de la mà de un tal Pilates que no sé que fa amb unes el•líptiques, per trobar la quadratura del power-plate i et teletransporta a un spinning-stretching-walking món, on et pugen les cardio pulsacions a tropemil...
Coi!! No fa gaire temps, es pedalejava a sobre d’una bici i, com a molt, feies “step” (que era lo més anglès, que sabies de vocabulari gimnàstic) Ara, amb la febre: “Merda, se m’ha encongit el bikini!”, no hi ha més remei que moure’s, de la manera que sigui i una excel•lent opció podria ser anar a la feina marcant un pas salsero: “un-dos...tres (saludo al veí), cinc-sis....set (creuo el pas de vianants)”.
Segur que se’ns posaria a tots/es el cul ben al seu lloc i l’ànim, potser també. Perquè el que té la SALSA és que, a Versalles, on es ballava la “contrandanse” (que desprès va passar a la Cort espanyola, i d’allà al Carib, durant la colonització), amb pinzellades dels ritmes africans que els esclaus imprimien als seus rictus religiosos, amb un xic de versió criolla procedent de la immigració d’ Haití a Cuba, sap de què va això de moure el cos i moure’l bé, aportant una bona lliçó vital de com utilitzar-lo per quelcom més que per lluir-nos.
I qui no s’ho cregui que s’atreveixi a comprovar-ho... “un-dos...tres ( ), cinc-sis....set ( )”.
Publicat al suplement "Diari Obert" del Diari d'Andorra el 03/06/2009
Tant tecnicisme potser és aclaparador i he pogut comprovar que si t’aprens el “un-dos...tres (pausa), cinc-sis....set (pausa)” i li poses molt de “morro”, ballar SALSA intentant encaixar decentment una sèrie de passes, mirant de no trepitjar el company i arrimant-se el just i necessari a l’altre...pot esdevenir un curiós sistema per gaudir profundament de la vida.
Així, com sona! La SALSA pot ser una bona alternativa, pels que no estem preparats psicològicament per practicar un esport extrem, o un esport d’esforç, o un esport divertit, o, simplement, per practicar esport. Tampoc no tothom és aficionat a apuntar-se a un “gim-spa-fashion-mira que mona que vaig”, on la cultura als brots de soia i les begudes energètiques van de la mà de un tal Pilates que no sé que fa amb unes el•líptiques, per trobar la quadratura del power-plate i et teletransporta a un spinning-stretching-walking món, on et pugen les cardio pulsacions a tropemil...
Coi!! No fa gaire temps, es pedalejava a sobre d’una bici i, com a molt, feies “step” (que era lo més anglès, que sabies de vocabulari gimnàstic) Ara, amb la febre: “Merda, se m’ha encongit el bikini!”, no hi ha més remei que moure’s, de la manera que sigui i una excel•lent opció podria ser anar a la feina marcant un pas salsero: “un-dos...tres (saludo al veí), cinc-sis....set (creuo el pas de vianants)”.
Segur que se’ns posaria a tots/es el cul ben al seu lloc i l’ànim, potser també. Perquè el que té la SALSA és que, a Versalles, on es ballava la “contrandanse” (que desprès va passar a la Cort espanyola, i d’allà al Carib, durant la colonització), amb pinzellades dels ritmes africans que els esclaus imprimien als seus rictus religiosos, amb un xic de versió criolla procedent de la immigració d’ Haití a Cuba, sap de què va això de moure el cos i moure’l bé, aportant una bona lliçó vital de com utilitzar-lo per quelcom més que per lluir-nos.
I qui no s’ho cregui que s’atreveixi a comprovar-ho... “un-dos...tres ( ), cinc-sis....set ( )”.
Publicat al suplement "Diari Obert" del Diari d'Andorra el 03/06/2009
EXPLICA'M UN CONTE
Vaig créixer amb una mare que m’explicava contes i que m’animà a llegir-ne. Va ser ella qui m’endinsà de ben petita, en el fantàstic món dels Germans Grimm, de Juli Verne o de l’Ennid Blyton, on existien éssers fantàstics, personatges que anaven a la recerca del seu destí, donzelles que no es rendien als peus del primer que passava sense abans “putejar-lo” una miqueta, que lluitaven pel què volien, que eren valentes, i que s’enamoraven de qui no tocava.
Hi havia pirates, monstres, ogres, bruixes i nans que tot i ser dolents, al final t’acabaven per caure bé. I on els bons, (gran lliçó infantil) també perdien i patien mentre vivien mil aventures i descobrien secrets. Inevitablement, Walt Disney també va irrompre amb força en el meu repertori d’històries i van haver de passar força anys perquè l’Ariel a la “Sireneta” i la Mulan em caiguessin més o menys bé, ja que tot i perdre les dues el cap per amor (bé, la primera també va perdre la cua), li van plantar un parell d’ovaris a la situació. Una de les coses, però, que no li perdono a Disney, és que les seves històries, sempre, sempre, acaben bé.
Amb el temps he pogut comprovar que la realitat supera la ficció. He conegut menys dones aventureres i valentes que princesetes i he conegut més “Peter Pans” dels que haurien de tenir cabuda en un sol conte. En la vida, hi ha quelcom d’històries d’aquestes que podríem anomenar el “conte de mai acabar” i que li passarien la mà per la cara a qualsevol d’aquests finals feliços de Disney. I si no, que li demanin a qualsevol dels nostres polítics quin és el conte que ens explicaran ara, amb la clara intenció de que ens el creiem i que, a sobre, ens pensem que aquest cop, acabarà bé...
Publicat al suplement "Diari Obert" del Diari d'Andorra el 25/03/2009
Hi havia pirates, monstres, ogres, bruixes i nans que tot i ser dolents, al final t’acabaven per caure bé. I on els bons, (gran lliçó infantil) també perdien i patien mentre vivien mil aventures i descobrien secrets. Inevitablement, Walt Disney també va irrompre amb força en el meu repertori d’històries i van haver de passar força anys perquè l’Ariel a la “Sireneta” i la Mulan em caiguessin més o menys bé, ja que tot i perdre les dues el cap per amor (bé, la primera també va perdre la cua), li van plantar un parell d’ovaris a la situació. Una de les coses, però, que no li perdono a Disney, és que les seves històries, sempre, sempre, acaben bé.
Amb el temps he pogut comprovar que la realitat supera la ficció. He conegut menys dones aventureres i valentes que princesetes i he conegut més “Peter Pans” dels que haurien de tenir cabuda en un sol conte. En la vida, hi ha quelcom d’històries d’aquestes que podríem anomenar el “conte de mai acabar” i que li passarien la mà per la cara a qualsevol d’aquests finals feliços de Disney. I si no, que li demanin a qualsevol dels nostres polítics quin és el conte que ens explicaran ara, amb la clara intenció de que ens el creiem i que, a sobre, ens pensem que aquest cop, acabarà bé...
Publicat al suplement "Diari Obert" del Diari d'Andorra el 25/03/2009
SOLTERS
He començat l’any aprenent a “liar-me” cigarretes i no sé si acabaré fent obres d’autèntica enginyeria industrial d’aquests xurros que tinc entre les mans, després de passar-m’hi més de 10 minuts intentant-ho. Tot això ho explico perquè quan creia tenir clar que, aquest Nadal se’m presentava com sempre, sobrecarregat, sobrevalorat, ple de felicitacions via sms, retrobades d’aquelles “per quedar bé”, consumisme descontrolat i empatxos nadalencs, la única cosa coherent que se’m va ocórrer fer, va ser encendre’m una cigarreta després d’un any sencer sense fumar (gilipolles!) i empassar-me, de cop, el fum i la mala llet.
No ens enganyem també vaig voler trobar un motiu prou decent que m’exculpés d’haver recaigut en el vici i encendre’m una cigarreta en honor a la hipocresia nadalenca imperant, em va semblar un, amb prou pes. Passar el Nadal és un tràmit merament transitori, que cadascú supera com pot. I quan pensava que ja res podia sorprendre’m aquest Nadal, m’he tornat a equivocar. La majoria treballa, alguns fan vacances, hi ha qui viatja, qui ho passa en família o amb amics, o sòl. I no ens oblidem d’aquest sector de la població, digne d’estudi, per imprevisible, espècimen protegit i cada cop més abundants, que són els solters/eres.
Quina aventura passar el Nadal solter/a! I quina aventura el saber que, ara, a part de portar un rètol al front que sembla que digui “bitxo raro”, ho podem proclamar als quatre vents, sentir-nos orgullosos i aixecar el dit anular de la mà... tot ensenyant un anell ben maco que estandaritza la nostra situació i col•lectivitza el nostre estat de “nena va! que se t’està passant l’arròs”, o “nen! que no em faràs pas àvia, tu!”.
Si no ets prou conscient de la teva situació, ara pots cridar-li al Món sencer que te la bufa i que a més, portes un anell que et dona total impunitat (i crec que també superpoders), per dir-li a tothom que ja no ets un pària social i que ara és guay-cool-fashion-xulo ser solter! Valga’m Déu!! Amb el que m’agradava a mi iniciar les converses amb els possibles rotllets, dient que era soltera i que, a més, tenia molta mala llet...ara només hauré d’aixecar un dit.
L’invent és d’un il•luminat suec que es va veure afectat per una onada de fred polar i que, probablement, mai s’ha menjat un rosco decent a la seva època de solter. Així que tot passa per convertir l’estat en una moda, regalar el giny a uns quants coneguts i apa! a triomfar venent un anellet platejat i turquesa que ja el podien haver fet de diferents tonalitats, dic jo!. A saber, vermell pels solters “ni te m’apropis, que mossego”, verd pels “via lliure, avui la meva dona no ha sortit”, taronja pels “només vull sexe, gràcies”, daurat pel “a la cinquena copa que em paguis, m’ho penso”...
Ja que inventem...fem-ho bé! Hem passat de ser solters reconeguts, solters d’or, solters buscadors, solters feliços, solters agobiats de ser-ho i solters per un dia, a ser SOLTERS, així en majúscula, i a sobre, ara portem un anell que ens identifica, com si fóssim animals. El més increïble de tot, és que ho hem permès, ens agrada i ens el comprem. Penso “liar-me” una altra cigarreta i aixecar el meu dit anular, totalment nu, a la salut de l’inventor del “singleringen” perquè li quedi clar el què en pot fer del seu invent.
Publicat al suplement "Diari Obert" del Diari d'Andorra el 21/01/2009
FACEBOOKEJA'M
De cop i volta, em trobo davant de l’ordinador llegint un mail d’una amiga, que em convida a “clicar” a sobre d’un enllaç que em permetrà entrar en el fascinant i desconegut món de les xarxes socials. Jo, que ni tan sols “xatejo”, ni sé descarregar-me música, ni pelis, i que, amb prou feines n’hauré comprat tres bitllets d’avió a la meva vida, per Internet, accepto i m’hi endinso.
Dos mesos desprès estic tan enganxada al facebook que, potser, m’ho hauré de fer mirar. Tinc una intensa vida social si això es mesura pel nombre d’amics que hi figuren al meu perfil, amb els quals potser fa anys que no comparteixo confidències davant d’un cafè.
Però ara sí que compartim!, ens enviem missatges, petons, “mojitos”, jocs, peluixos, flors, tests de personalitat d’allò més reveladors, xocolata, angelets, cors, fades, animalets diversos, abraçades i micos saltarins...!! Estic al•lucinada!
Mai a la vida, havia sabut exactament, quan, com, on i amb qui, passaven les vacances, els aniversaris, els caps de setmana, les sortides romàntiques... els meus amics, abans però, sempre et quedava el recurs de demanar-los-hi, ara, és més ràpid facebookejar (substitutiu de tafanejar) i te n’assabentes de tot, tu!. Gran invent per curiosos i tafaners i m’hi incloc!.
Em guardo el pudor i l’educació en un calaix de l’escriptori i el meu costat fosc, indagador i xafarder (que tots en tenim, d’això, una mica) s’apodera de la poca coherència que em queda. Vull saber i vull veure! Fotos i històries i més fotos dels meus amics, i dels amics dels meus amics i dels amics dels amics dels meus amics... Para, para...!
Ja deia jo que estava enganxada!! Però he estat al Carib, i a les festes d’aniversari dels fills de les meves antigues companyes d’escola, he fet el Camí de Santiago, i submarinisme!, he pujat els més alts cims, he estat a l’Àfrica, he muntat a cavall, m’he recorregut mitja Europa, he anat a dotze festes de Halloween i a més de vint sopars! I tot això sense moure’m de la cadira!.
M’he retrobat a ex-nuvis, ex-amics, ex-amants, ex dels meus ex, ex-jefes i a ex-traterrestres!. Pots fer-te fan del pernil ibèric, de la raclette, del cous-cous i de la truita de patates, és el no va més!! Pots estar solter, l’endemà en una relació (amb qui tu vulguis perquè ningú ho comprova) o en una relació complicada, què bona aquesta!!. Pots comprovar que l’home o la dona que t’agraden, tenen un passat amb ortodòncia, ulleres de cul de got i un dubtós gust estètic, inclosos.
Pots flirtejar i dir quelcom que no gosaries ni en mil anys confessar en persona i pots sentir-te ofès quan algú t’envia l’aplicació “¿Por qué me agregas al facebook si luego, no me saludas por la calle?” (aquesta també és molt bona). Pràcticament, pots fer qualsevol cosa des del Facebook.
A risc de quedar-me sense amics facebookeros, i desprès d’aquest ritme frenètic de viatges, fer coneixences, acceptar regals i enviar-ne, llegir missatges i felicitar aniversaris (que, d’una altra manera, no sé si me’n recordaria, gràcies Facebook!!), tanco la sessió i apago l’ordinador.
Estic sola davant la pantalla, sembla mentida, on estan els meus 88 amics de fa uns segons??. Però estic sola i no hi ha ningú. Truquen a la porta, algú de carn i ós!. Algú amb qui fer un beure i parlar una estona, igual s’escapen dos o tres petons, després Déu dirà... farem alguna cosa normal, quelcom d’antic, un cine, una passejada...coses d’abans...
Publicat al suplement "Diari Obert" del Diari d'Andorra el 03/12/2008
Dos mesos desprès estic tan enganxada al facebook que, potser, m’ho hauré de fer mirar. Tinc una intensa vida social si això es mesura pel nombre d’amics que hi figuren al meu perfil, amb els quals potser fa anys que no comparteixo confidències davant d’un cafè.
Però ara sí que compartim!, ens enviem missatges, petons, “mojitos”, jocs, peluixos, flors, tests de personalitat d’allò més reveladors, xocolata, angelets, cors, fades, animalets diversos, abraçades i micos saltarins...!! Estic al•lucinada!
Mai a la vida, havia sabut exactament, quan, com, on i amb qui, passaven les vacances, els aniversaris, els caps de setmana, les sortides romàntiques... els meus amics, abans però, sempre et quedava el recurs de demanar-los-hi, ara, és més ràpid facebookejar (substitutiu de tafanejar) i te n’assabentes de tot, tu!. Gran invent per curiosos i tafaners i m’hi incloc!.
Em guardo el pudor i l’educació en un calaix de l’escriptori i el meu costat fosc, indagador i xafarder (que tots en tenim, d’això, una mica) s’apodera de la poca coherència que em queda. Vull saber i vull veure! Fotos i històries i més fotos dels meus amics, i dels amics dels meus amics i dels amics dels amics dels meus amics... Para, para...!
Ja deia jo que estava enganxada!! Però he estat al Carib, i a les festes d’aniversari dels fills de les meves antigues companyes d’escola, he fet el Camí de Santiago, i submarinisme!, he pujat els més alts cims, he estat a l’Àfrica, he muntat a cavall, m’he recorregut mitja Europa, he anat a dotze festes de Halloween i a més de vint sopars! I tot això sense moure’m de la cadira!.
M’he retrobat a ex-nuvis, ex-amics, ex-amants, ex dels meus ex, ex-jefes i a ex-traterrestres!. Pots fer-te fan del pernil ibèric, de la raclette, del cous-cous i de la truita de patates, és el no va més!! Pots estar solter, l’endemà en una relació (amb qui tu vulguis perquè ningú ho comprova) o en una relació complicada, què bona aquesta!!. Pots comprovar que l’home o la dona que t’agraden, tenen un passat amb ortodòncia, ulleres de cul de got i un dubtós gust estètic, inclosos.
Pots flirtejar i dir quelcom que no gosaries ni en mil anys confessar en persona i pots sentir-te ofès quan algú t’envia l’aplicació “¿Por qué me agregas al facebook si luego, no me saludas por la calle?” (aquesta també és molt bona). Pràcticament, pots fer qualsevol cosa des del Facebook.
A risc de quedar-me sense amics facebookeros, i desprès d’aquest ritme frenètic de viatges, fer coneixences, acceptar regals i enviar-ne, llegir missatges i felicitar aniversaris (que, d’una altra manera, no sé si me’n recordaria, gràcies Facebook!!), tanco la sessió i apago l’ordinador.
Estic sola davant la pantalla, sembla mentida, on estan els meus 88 amics de fa uns segons??. Però estic sola i no hi ha ningú. Truquen a la porta, algú de carn i ós!. Algú amb qui fer un beure i parlar una estona, igual s’escapen dos o tres petons, després Déu dirà... farem alguna cosa normal, quelcom d’antic, un cine, una passejada...coses d’abans...
Publicat al suplement "Diari Obert" del Diari d'Andorra el 03/12/2008
APUNTS DE CRISI
Darrerament, molt s’està parlant de crisi. Per alguns deu estar de moda! i ja sabem que, com bons (llegeixi’s el que correspongui), anyellets o fashion victims , tot el que està de moda ho convertim en quelcom d’indispensable a les nostres vides.
Perquè no posar-nos al dia i actualitzar també la crisi? Em demano si això de la crisi no serà un reclam publicitari de la campanya de tardor. O un altre invent d’aquesta societat consumidora? Perquè nova, el que es diu nova, la crisi no ho és pas. Ja fa uns quants anys que la estem patint i com que ens hem passat pel folre la dita “Guarda per quan no hi hagi”, ara toca espantar-se i cordar-se fort el cinturó.
Em consta, que a casa nostra, hi ha qui, admirablement, ha après a fer-li els forats que faci falta a la corretja i a estrènyer-la ben fort per poder arribar a fi de mes i això, us asseguro, no els hi ve de nou. Aquest any, la nova gamma de virus gripals, ve acompanyada d’ una assortida varietat de crisis, a escollir: alimentària, energètica, financera, climàtica... I d’un ampli assortiment en solucions bancàries!! A) carregar-te el pla de pensions i els estalvis d’una vida per poder assumir l’increment de la hipoteca, o, directament B) treure el cap per l’Avern i proposar-li al mateix Satanàs, vendre’l la teva ànima a canvi d’una parcel•la als seus dominis (quan ja t’ha quedat clar que tampoc podràs fer front al pagament de la calefacció aquest hivern).
També és cert que la crisi aguditza l’ingeni, i amb els bolets, també creixen tota una sèrie d’il•luminats i visionaris. I s’inaugura un nou camp de golf al País que, presumiblement, atraurà gent, quina gent?. Brillant idea que m’ha fet dubtar entre poder pagar el lloguer aquest mes o fer-me “gent” sòcia del club i invertir en un equip complet per practicar aquest esport de pilotes, tan maco.
La qüestió és que, entre els que dubten de què color es compraran les pilotetes (tota la vida pensant que eren blanques i jo les he vist fluorescents, eh!?) i els altres, que les toquen, això de la crisi sembla ben bé una punyeta del destí que ens avisa que el pitjor, encara està per venir...
Publicat al suplement "Diari Obert" del Diari d'Andorra el 15/10/2008
Perquè no posar-nos al dia i actualitzar també la crisi? Em demano si això de la crisi no serà un reclam publicitari de la campanya de tardor. O un altre invent d’aquesta societat consumidora? Perquè nova, el que es diu nova, la crisi no ho és pas. Ja fa uns quants anys que la estem patint i com que ens hem passat pel folre la dita “Guarda per quan no hi hagi”, ara toca espantar-se i cordar-se fort el cinturó.
Em consta, que a casa nostra, hi ha qui, admirablement, ha après a fer-li els forats que faci falta a la corretja i a estrènyer-la ben fort per poder arribar a fi de mes i això, us asseguro, no els hi ve de nou. Aquest any, la nova gamma de virus gripals, ve acompanyada d’ una assortida varietat de crisis, a escollir: alimentària, energètica, financera, climàtica... I d’un ampli assortiment en solucions bancàries!! A) carregar-te el pla de pensions i els estalvis d’una vida per poder assumir l’increment de la hipoteca, o, directament B) treure el cap per l’Avern i proposar-li al mateix Satanàs, vendre’l la teva ànima a canvi d’una parcel•la als seus dominis (quan ja t’ha quedat clar que tampoc podràs fer front al pagament de la calefacció aquest hivern).
També és cert que la crisi aguditza l’ingeni, i amb els bolets, també creixen tota una sèrie d’il•luminats i visionaris. I s’inaugura un nou camp de golf al País que, presumiblement, atraurà gent, quina gent?. Brillant idea que m’ha fet dubtar entre poder pagar el lloguer aquest mes o fer-me “gent” sòcia del club i invertir en un equip complet per practicar aquest esport de pilotes, tan maco.
La qüestió és que, entre els que dubten de què color es compraran les pilotetes (tota la vida pensant que eren blanques i jo les he vist fluorescents, eh!?) i els altres, que les toquen, això de la crisi sembla ben bé una punyeta del destí que ens avisa que el pitjor, encara està per venir...
Publicat al suplement "Diari Obert" del Diari d'Andorra el 15/10/2008
LA NIT QUE VAM MATAR LA HELLO KITTY
Tot va començar amb un sopar d’aniversari. L’Ana feia els 32. Sempre he pensat que l’Ana és una extraterrestre d’un planeta llunyà, ja que no tinc antecedents de què cap persona humana sigui capaç d’exercir tan professionalment la seva feina, ser tan bona amiga quan toca, tenir dos nens quasi seguits i que siguin a part de guapos, llestos i tenir un home que li prepara sopars d’aniversari sorpresa.
Tanta admiració deu tenir el seu puntet d’enveja, encara que sempre m’oblido quan ens reunim en celebracions d’aquest tipus i la seva vessant humana s’accentua entre riures, confidències i copes. Tornant al sopar d’aniversari i al moment dels regals, quina va ser la meva sorpresa en veure que un dels presents era un conjunt de la “Hello Kitty”!
Sorpresa? No. No hauria de ser-ho. Als darrers quinze aniversaris als que he estat convidada, sempre, i dic sempre, hi ha hagut algun regalet d’aquesta “dolça, blanca i amb cara de no haver trencat mai un plat” gateta.No tinc res en contra de la “Hello Kitty”, de debò. Simplement al•lucino amb la febre que els hi ha entrat a unes quantes dones, suposadament fetes i dretes! I és que no entenc per què tantes dones “adultes” perden el cul per ella. I el dia de l’aniversari no em vaig poder estar de dir-ho (la culpa SEMPRE és del vi, recordeu).
L’Ana va sortir en la seva defensa fent-nos una reflexió: - Us heu adonat que no té boca? – Coi!, doncs no!. I, evidentment, ens va explicar el perquè. Que la Kitty no tingués boca, amagava darrera una commovedora història d’una nena que havia nascut sense aquest indispensable orifici. La seva mare, havia decidit operar-la i si la operació sortia bé, crearia un personatge que no tingués boca, en el seu honor.
No vaig poder evitar-ho: - Hòstia! Una mica malparida, la mare! Està bé això de recordar-li a la teva filla, de per vida, que ha nascut sense boca amb un dibuix que se li assembla!. - Aquest apunt també va ser culpa del vi i com que la polèmica a favor i en contra de la Kitty, estava servida, cadascuna va dir la seva: “- Ja que sembla tonteta, millor que s’estigui callada!.” “- Els tíos regalen coses de la “Hello Kitty” a les seves núvies perquè representa el que ells volen de les dones, que estiguin bones i calladetes!” (no em va quedar gaire clara aquesta afirmació masclista, però com que em consta que hi ha uns quants de “maromos” que sovint regalen coses de la Kitty a les seves respectives...vaig decidir aprofundir una altre dia i vaig callar).
“– Uy! Doncs jo em deixo sovint mitja paga en objectes de la Kitty, que compro en una botiga de la Seu d’Urgell, més maaaaaaaaaaaca.” - Apa, no!, ja que et deixes els “quartos” en “capullades”, fes País, no?. Aquí també tenim botigues mono-temàtiques, per mono-temàtics cervells, jajajajajaja. (El vi començà a desbocar la meva llengua). Amb tan animada dissertació, van arribar les postres i amb aquestes, una visió de la Kitty més real i mundana gràcies al mòbil última generació de la Cristina i la seva immediata connexió a Internet (La Cristina, amb els seus gadgets, va esdevenir la tia més preparada per anar pel Món que m’he trobat en anys).
Sembla ser que la nostra antropomòrfica i geomètrica amigueta va néixer a Londres, el dia 1 de novembre del 1976 (una altra trentanyera!, així que d’innocent res de res, eh?). Té un milió d’amics arreu del Món...(ostres tu!, amb la vida social de la Kitty!), un pare (George White), de la mare ni rastre (però sabem que fa uns pastissos de poma de vici), un nuvi (Dear Daniel), un gat (Charmmy Kitty), un hàmster (Sugar) i una germana bessona que es diu Mimmy.
Així que d’ història dramàtica amb nena sense boca, res de res.
La lacrimògena versió de l’Ana va quedar fulminantment eclipsada per la imaginació de la Ikaka Shimizu (el nom ja diu molt), dissenyadora de la companyia japonesa Sanrio, que la va crear l’any 1974 i li va posar un nom anglès perquè la cultura “british” era el no va més al Japó en aquells anys. Després, un senyor amb molta vista comercial i nom impossible Yuko Yamaguchi, va decidir incrustar la cara de la gateta en petits objectes de regal per a nenes petites i pre-adolescents (és el que deu tenir ser una súper fan de la Kitty, que si te’n compres alguna cosa on surti ella, et deus sentir més jove.)
Així de ben il•lustrades vam sortir del restaurant i tot s’ha de dir, que a l’Ana no li vam treure, ni de bon tros, les ganes d’arribar a casa i fer-li un simulacre d’streap-tease al seu home amb el conjunt de la Kitty que li acabaven de regalar. El meu cervell carburador es va posar en marxa (que dolent és el vi, Deu meu!), i vaig dir-li a l’Ana que jo tindria un seriós problema si arribava a comprar-me alguna cosa de la Kitty i me la posava per un home. No acabaria de tenir clar si qui feia pujar les seves revolucions era jo o una bonica gateta mirant-lo insinuant des de la meva samarreta...A saber!
Davant el dubte, i per si de cas, les que de felines, dolces i tontetes en tenim ben poc i hem trencat més d’un plat (i més de dos) a les nostres vides, vam decidir matar-la i prosseguir amb la festa.
Publicat al Setmanari "7 DIES" el 16/06/2007
Tanta admiració deu tenir el seu puntet d’enveja, encara que sempre m’oblido quan ens reunim en celebracions d’aquest tipus i la seva vessant humana s’accentua entre riures, confidències i copes. Tornant al sopar d’aniversari i al moment dels regals, quina va ser la meva sorpresa en veure que un dels presents era un conjunt de la “Hello Kitty”!
Sorpresa? No. No hauria de ser-ho. Als darrers quinze aniversaris als que he estat convidada, sempre, i dic sempre, hi ha hagut algun regalet d’aquesta “dolça, blanca i amb cara de no haver trencat mai un plat” gateta.No tinc res en contra de la “Hello Kitty”, de debò. Simplement al•lucino amb la febre que els hi ha entrat a unes quantes dones, suposadament fetes i dretes! I és que no entenc per què tantes dones “adultes” perden el cul per ella. I el dia de l’aniversari no em vaig poder estar de dir-ho (la culpa SEMPRE és del vi, recordeu).
L’Ana va sortir en la seva defensa fent-nos una reflexió: - Us heu adonat que no té boca? – Coi!, doncs no!. I, evidentment, ens va explicar el perquè. Que la Kitty no tingués boca, amagava darrera una commovedora història d’una nena que havia nascut sense aquest indispensable orifici. La seva mare, havia decidit operar-la i si la operació sortia bé, crearia un personatge que no tingués boca, en el seu honor.
No vaig poder evitar-ho: - Hòstia! Una mica malparida, la mare! Està bé això de recordar-li a la teva filla, de per vida, que ha nascut sense boca amb un dibuix que se li assembla!. - Aquest apunt també va ser culpa del vi i com que la polèmica a favor i en contra de la Kitty, estava servida, cadascuna va dir la seva: “- Ja que sembla tonteta, millor que s’estigui callada!.” “- Els tíos regalen coses de la “Hello Kitty” a les seves núvies perquè representa el que ells volen de les dones, que estiguin bones i calladetes!” (no em va quedar gaire clara aquesta afirmació masclista, però com que em consta que hi ha uns quants de “maromos” que sovint regalen coses de la Kitty a les seves respectives...vaig decidir aprofundir una altre dia i vaig callar).
“– Uy! Doncs jo em deixo sovint mitja paga en objectes de la Kitty, que compro en una botiga de la Seu d’Urgell, més maaaaaaaaaaaca.” - Apa, no!, ja que et deixes els “quartos” en “capullades”, fes País, no?. Aquí també tenim botigues mono-temàtiques, per mono-temàtics cervells, jajajajajaja. (El vi començà a desbocar la meva llengua). Amb tan animada dissertació, van arribar les postres i amb aquestes, una visió de la Kitty més real i mundana gràcies al mòbil última generació de la Cristina i la seva immediata connexió a Internet (La Cristina, amb els seus gadgets, va esdevenir la tia més preparada per anar pel Món que m’he trobat en anys).
Sembla ser que la nostra antropomòrfica i geomètrica amigueta va néixer a Londres, el dia 1 de novembre del 1976 (una altra trentanyera!, així que d’innocent res de res, eh?). Té un milió d’amics arreu del Món...(ostres tu!, amb la vida social de la Kitty!), un pare (George White), de la mare ni rastre (però sabem que fa uns pastissos de poma de vici), un nuvi (Dear Daniel), un gat (Charmmy Kitty), un hàmster (Sugar) i una germana bessona que es diu Mimmy.
Així que d’ història dramàtica amb nena sense boca, res de res.
La lacrimògena versió de l’Ana va quedar fulminantment eclipsada per la imaginació de la Ikaka Shimizu (el nom ja diu molt), dissenyadora de la companyia japonesa Sanrio, que la va crear l’any 1974 i li va posar un nom anglès perquè la cultura “british” era el no va més al Japó en aquells anys. Després, un senyor amb molta vista comercial i nom impossible Yuko Yamaguchi, va decidir incrustar la cara de la gateta en petits objectes de regal per a nenes petites i pre-adolescents (és el que deu tenir ser una súper fan de la Kitty, que si te’n compres alguna cosa on surti ella, et deus sentir més jove.)
Així de ben il•lustrades vam sortir del restaurant i tot s’ha de dir, que a l’Ana no li vam treure, ni de bon tros, les ganes d’arribar a casa i fer-li un simulacre d’streap-tease al seu home amb el conjunt de la Kitty que li acabaven de regalar. El meu cervell carburador es va posar en marxa (que dolent és el vi, Deu meu!), i vaig dir-li a l’Ana que jo tindria un seriós problema si arribava a comprar-me alguna cosa de la Kitty i me la posava per un home. No acabaria de tenir clar si qui feia pujar les seves revolucions era jo o una bonica gateta mirant-lo insinuant des de la meva samarreta...A saber!
Davant el dubte, i per si de cas, les que de felines, dolces i tontetes en tenim ben poc i hem trencat més d’un plat (i més de dos) a les nostres vides, vam decidir matar-la i prosseguir amb la festa.
Publicat al Setmanari "7 DIES" el 16/06/2007
COMENÇA L'ESPECTACLE
No fa gaire, vaig tenir la gran sort de poder anar a veure un espectacle íntegrament interpretat per alumnes de tercer cicle d’una escola del Principat. Encara se’m posa la carn de gallina recordant a 107 nens cantant i ballant les famoses cançons de la pel•lícula “Grease”, a la vegada, perfectament sincronitzats, al mateix ritme, gaudint del que feien i per a qui ho feien. Fent sentir als espectadors (si més no, jo ho vaig sentir), el que es pot arribar a fer amb esforç, ganes i una miqueta d’ajuda d’unes quantes mestres, d’aquelles que si col•laboren i s’impliquen en l’educació dels nostres menuts.
Un espectacle entretingut i emocionant, més si pensem en el que suposa a nivell d’integració d’infants que, en alguns casos tenen la llei de la violència o la del “pasotisme” com a únic recurs davant un Món que no entenen i que tampoc els hi posa gaire fàcil. Ballaven i cantaven junts, els “empollons”, les “princesetes”, els “conflictius” i els “pilotes”, tots a una! Felicitats nois!, feia temps que no aplaudia amb tantes ganes a la feina ben feta!.
Quina llàstima que no hi comptés a gaires polítics a les primeres files (sense comptar el pare d’alguna criatureta), com sol ser normal quan hi ha qualsevol tipus de representació en aquest País, (és el que té ser una butaca de primera fila, que només se t’asseurà a sobre, un cul il•lustre), ja que la interpretació dels nens va ser tota una lliçó, del que es pot arribar a aconseguir si tots ens poséssim d’acord amb un projecte en comú. I si no tots, almenys aquests a qui els hi encanta ocupar les primeres files.
En fi, a aquestes alçades ja no m’hauria d’estranyar, però veient els “peques”, els seus balls, les cançons i l’alegria desbordant que encomanaven, m’hauria agradat poder congelar el temps i guardar en una caixeta tota la màgia que desprenien. D’aquí uns anys, quan heretin el País, els hi farà molta falta poder tenir a mà aquesta caixeta.
L’espectacle no només me’l vaig trobar a sobre de l’escenari, també a l’entrada on tot era expectació i emoció dels pares i nervis i més nervis de la canalla i les professores. Un parell d’ulls vius i inquiets busquen, darrera del teló, uns pares que, potser, no aniran a veure el seu fill un dels dies més emocionants de la seva vida. Orgull de mare en comentar que la seva nena s’ha fet fer a mida dues faldilles per la representació que li han costat una barbaritat. Hi haurà que no portarà faldilla feta a mida i, igualment, ballarà deixant-s’hi la pell. Una senyora amb un pentinat impressionantment alt i cargolat em tapa la vista i em converteixo en girafa de com arribo a estirar el coll. Una mà menuda em pica l’espatlla, la Xènia, que amb els seus 4 anyets s’asseu darrera meu, tampoc s’hi veu amb el “monyo” de la senyora. Riem i comença l’espectacle.
Em demano quina mena d’educació ha rebut i està donant algú que no comparteix amb el seu fill l’alegria de viure plegats un moment així, que no li regala el suport necessari, que no li dona una mica de temps. D’aquí uns anys serà tard i malauradament no es pot donar marxa endarrera. Que em perdonin les mamàs i els papàs del Món ja que jo no en sóc, de mare, i possiblement estic lluny d’entendre segons què, però en sé un bon grapat de coses de ser filla. Em demano que pensarà una mare que no pot permetre’s el luxe de fer-li a la seva filla un vestit a mida per la funció, m’imagino el seu somriure davant de qui si s’ho ha pogut permetre i ho està escampant a viva veu, i m’imagino el seu patiment amagat darrera d’una llagrimeta que no vessa i crema per dintre, pensant que aquest mes o es compraven les sabates al petit o s’encomanava la punyetera faldilla.
Em demano què haurà pensat la Xènia de la senyora del “monyo” que no li deixava veure al seu germà gran, cantar i ballar les coreografies que l’havia vist assajar al saló de casa cent vegades i que ella havia imitat. I em demano si aprendrem tan valuosa lliçó i farem alguna cosa de profit en aquest País, tos a una, posant-nos d’acord, amb consens i ganes i bona voluntat i empenta i...paro, paro, que sembla que no estigui parlant d’Andorra.
Publicat al Setmanari "7 DIES" el 29/05/2008
Un espectacle entretingut i emocionant, més si pensem en el que suposa a nivell d’integració d’infants que, en alguns casos tenen la llei de la violència o la del “pasotisme” com a únic recurs davant un Món que no entenen i que tampoc els hi posa gaire fàcil. Ballaven i cantaven junts, els “empollons”, les “princesetes”, els “conflictius” i els “pilotes”, tots a una! Felicitats nois!, feia temps que no aplaudia amb tantes ganes a la feina ben feta!.
Quina llàstima que no hi comptés a gaires polítics a les primeres files (sense comptar el pare d’alguna criatureta), com sol ser normal quan hi ha qualsevol tipus de representació en aquest País, (és el que té ser una butaca de primera fila, que només se t’asseurà a sobre, un cul il•lustre), ja que la interpretació dels nens va ser tota una lliçó, del que es pot arribar a aconseguir si tots ens poséssim d’acord amb un projecte en comú. I si no tots, almenys aquests a qui els hi encanta ocupar les primeres files.
En fi, a aquestes alçades ja no m’hauria d’estranyar, però veient els “peques”, els seus balls, les cançons i l’alegria desbordant que encomanaven, m’hauria agradat poder congelar el temps i guardar en una caixeta tota la màgia que desprenien. D’aquí uns anys, quan heretin el País, els hi farà molta falta poder tenir a mà aquesta caixeta.
L’espectacle no només me’l vaig trobar a sobre de l’escenari, també a l’entrada on tot era expectació i emoció dels pares i nervis i més nervis de la canalla i les professores. Un parell d’ulls vius i inquiets busquen, darrera del teló, uns pares que, potser, no aniran a veure el seu fill un dels dies més emocionants de la seva vida. Orgull de mare en comentar que la seva nena s’ha fet fer a mida dues faldilles per la representació que li han costat una barbaritat. Hi haurà que no portarà faldilla feta a mida i, igualment, ballarà deixant-s’hi la pell. Una senyora amb un pentinat impressionantment alt i cargolat em tapa la vista i em converteixo en girafa de com arribo a estirar el coll. Una mà menuda em pica l’espatlla, la Xènia, que amb els seus 4 anyets s’asseu darrera meu, tampoc s’hi veu amb el “monyo” de la senyora. Riem i comença l’espectacle.
Em demano quina mena d’educació ha rebut i està donant algú que no comparteix amb el seu fill l’alegria de viure plegats un moment així, que no li regala el suport necessari, que no li dona una mica de temps. D’aquí uns anys serà tard i malauradament no es pot donar marxa endarrera. Que em perdonin les mamàs i els papàs del Món ja que jo no en sóc, de mare, i possiblement estic lluny d’entendre segons què, però en sé un bon grapat de coses de ser filla. Em demano que pensarà una mare que no pot permetre’s el luxe de fer-li a la seva filla un vestit a mida per la funció, m’imagino el seu somriure davant de qui si s’ho ha pogut permetre i ho està escampant a viva veu, i m’imagino el seu patiment amagat darrera d’una llagrimeta que no vessa i crema per dintre, pensant que aquest mes o es compraven les sabates al petit o s’encomanava la punyetera faldilla.
Em demano què haurà pensat la Xènia de la senyora del “monyo” que no li deixava veure al seu germà gran, cantar i ballar les coreografies que l’havia vist assajar al saló de casa cent vegades i que ella havia imitat. I em demano si aprendrem tan valuosa lliçó i farem alguna cosa de profit en aquest País, tos a una, posant-nos d’acord, amb consens i ganes i bona voluntat i empenta i...paro, paro, que sembla que no estigui parlant d’Andorra.
Publicat al Setmanari "7 DIES" el 29/05/2008
SENYORS
Es busquen Senyors...
Pocs són els homes que he conegut, que no hagin deixat una empremta, ja sigui perdurable en el temps o efímera, en el mapa de la meva història personal. Perquè d’història personal tots en tenim una, conformada per milions d’experiències, bones i no tan bones.... I en el meu cas, la majoria d’aquestes vivències han comptat sempre amb un home al voltant, màquines productores d’hormones descontrolades, en alguns casos i amb anys d’experiència a les esquenes, en altres, però sempre envoltats d’una aura testosterònica que els era inherent a la seva condició de mascles de l’espècie.
Si em paro a rememorar alguns dels moments de la meva vida en els quals hi té cabuda algun d’aquest espècimens, recordo amb molt carinyo als que ostenten la denominació de SENYORS (així, amb majúscules). El primer el vaig conèixer en forma d’avi, i en foto! mentre aguantava una bola amb ulls que és el que jo era, als cinc mesos. Després, disfressats de mestres a l’escola, quan encara els professors portaven jaqueta i corbata i també algun a l’Institut (de fet, només en recordo un) i me’ls he tornat a trobar en forma de Cap en alguna de les empreses en què he treballat, sense ser especialment abundants.
Els SENYORS que més m’han calat, però, han estat aquells que he pogut contemplar de lluny, obrint una porta i cedint el pas (escena cada cop més difícil de presenciar, i no exagero...) o oferint-se a agafar-te algun paquet quan tornes de la compra carregada com una burra (vaaale, no tothom és tan “superguay” i té la tarja de client de cap centre comercial d’aquells que et porten la compra casa, això si, gastant-te un mínim de calers, perquè sinó.....) o d’aquells que t’aguanten el paraigües un dia plujós, mentre fas malabarismes per deixar la compra al maleter, el bebè encaixat a la cadireta, busques les claus dintre de la bossa, contestes el mòbil i recuperes el teu paraigües amb cara de que no se’t noti que t’està pujant la mala llet per moments mentre dones les gràcies amb un somriure.
També recordo un, de SENYOR, que no devia de tenir més de quinze anys. Em vaig fotre una patacada al mig del carrer un dia de pluja, d’aquelles que no et salva ni de lluny aixecar-te, mirar al front tota digna i fer veure que no ha passat res. El meu cul i jo vam aterrar de ple en mig de la vorera a les tres menys cinc de la tarda, hora punta, si Senyor! (ja que he de caure, que ho vegi quanta més gent, millor!) i només recordo molts parells de cames passant pel meu costat sense aturar-se i uns texans d’aquests que es porten ara, com “cagats”, ben baixets de cintura i amb una pila de forats, que pertanyien a un xaval amb “rastes” que em va dir: “-Senyora, es troba bé?” - mentre m’ajudava a aixecar-me del terra. Me’l vaig mirar tot dient-li: “- No sé que em fa més mal, si el cul o que m’hagis dir Senyora” (coi!, que jo en tenia 22!!!). Aquell noi mai ha marxat de la meva memòria i sempre més he desitjat que, tant debò no hagi canviat res en el seu tracte amb les desconegudes.
M’agraden els SENYORS que surten de casa ben empolainats i passegen pel barri, aquests que quan et reconeixen, et saluden tot aixecant la mà annexada a un bastó i et recorden que t’han vist néixer i córrer amb la bici amb els seus néts que ja fa temps que no veuen, et demanen per la família, et demanen a crits amb la mirada que els hi dediquis una estoneta del teu temps i t’aturis a comentar les xafarderies del barri en el qual, potser ja fa més de 10 anys que no hi vius.
Suposo que en aquesta percepció que tinc dels SENYORS, hi tenen molt a veure les hores que m’he passat amb el meu pare (una versió molt més familiar i propera d’un SENYOR vist amb xandall i sabatilles de jugar a futbol sala, però SENYOR igualment) davant el televisor, veient pel•lícules del Rei Artur, de D’Artagnan, d’Indiana Jones i de James Bond, que es van convertir en els meus herois d’infantesa (bé, encara ho son) i en el reflex més proper del que devia ser un galà. Després vaig créixer i vistes les perspectives de trobar un SENYOR com Deu mana, ja fa temps que m’he convertit en un barreja de la Heidi (és el que té haver nascut a la muntanya) buscant al seu avi, la Lois Lane buscant a Superman i la nena de l' Exorcista buscant la Fe.
Publicat al Setmanari "7 DIES" el 01/05/2008
Pocs són els homes que he conegut, que no hagin deixat una empremta, ja sigui perdurable en el temps o efímera, en el mapa de la meva història personal. Perquè d’història personal tots en tenim una, conformada per milions d’experiències, bones i no tan bones.... I en el meu cas, la majoria d’aquestes vivències han comptat sempre amb un home al voltant, màquines productores d’hormones descontrolades, en alguns casos i amb anys d’experiència a les esquenes, en altres, però sempre envoltats d’una aura testosterònica que els era inherent a la seva condició de mascles de l’espècie.
Si em paro a rememorar alguns dels moments de la meva vida en els quals hi té cabuda algun d’aquest espècimens, recordo amb molt carinyo als que ostenten la denominació de SENYORS (així, amb majúscules). El primer el vaig conèixer en forma d’avi, i en foto! mentre aguantava una bola amb ulls que és el que jo era, als cinc mesos. Després, disfressats de mestres a l’escola, quan encara els professors portaven jaqueta i corbata i també algun a l’Institut (de fet, només en recordo un) i me’ls he tornat a trobar en forma de Cap en alguna de les empreses en què he treballat, sense ser especialment abundants.
Els SENYORS que més m’han calat, però, han estat aquells que he pogut contemplar de lluny, obrint una porta i cedint el pas (escena cada cop més difícil de presenciar, i no exagero...) o oferint-se a agafar-te algun paquet quan tornes de la compra carregada com una burra (vaaale, no tothom és tan “superguay” i té la tarja de client de cap centre comercial d’aquells que et porten la compra casa, això si, gastant-te un mínim de calers, perquè sinó.....) o d’aquells que t’aguanten el paraigües un dia plujós, mentre fas malabarismes per deixar la compra al maleter, el bebè encaixat a la cadireta, busques les claus dintre de la bossa, contestes el mòbil i recuperes el teu paraigües amb cara de que no se’t noti que t’està pujant la mala llet per moments mentre dones les gràcies amb un somriure.
També recordo un, de SENYOR, que no devia de tenir més de quinze anys. Em vaig fotre una patacada al mig del carrer un dia de pluja, d’aquelles que no et salva ni de lluny aixecar-te, mirar al front tota digna i fer veure que no ha passat res. El meu cul i jo vam aterrar de ple en mig de la vorera a les tres menys cinc de la tarda, hora punta, si Senyor! (ja que he de caure, que ho vegi quanta més gent, millor!) i només recordo molts parells de cames passant pel meu costat sense aturar-se i uns texans d’aquests que es porten ara, com “cagats”, ben baixets de cintura i amb una pila de forats, que pertanyien a un xaval amb “rastes” que em va dir: “-Senyora, es troba bé?” - mentre m’ajudava a aixecar-me del terra. Me’l vaig mirar tot dient-li: “- No sé que em fa més mal, si el cul o que m’hagis dir Senyora” (coi!, que jo en tenia 22!!!). Aquell noi mai ha marxat de la meva memòria i sempre més he desitjat que, tant debò no hagi canviat res en el seu tracte amb les desconegudes.
M’agraden els SENYORS que surten de casa ben empolainats i passegen pel barri, aquests que quan et reconeixen, et saluden tot aixecant la mà annexada a un bastó i et recorden que t’han vist néixer i córrer amb la bici amb els seus néts que ja fa temps que no veuen, et demanen per la família, et demanen a crits amb la mirada que els hi dediquis una estoneta del teu temps i t’aturis a comentar les xafarderies del barri en el qual, potser ja fa més de 10 anys que no hi vius.
Suposo que en aquesta percepció que tinc dels SENYORS, hi tenen molt a veure les hores que m’he passat amb el meu pare (una versió molt més familiar i propera d’un SENYOR vist amb xandall i sabatilles de jugar a futbol sala, però SENYOR igualment) davant el televisor, veient pel•lícules del Rei Artur, de D’Artagnan, d’Indiana Jones i de James Bond, que es van convertir en els meus herois d’infantesa (bé, encara ho son) i en el reflex més proper del que devia ser un galà. Després vaig créixer i vistes les perspectives de trobar un SENYOR com Deu mana, ja fa temps que m’he convertit en un barreja de la Heidi (és el que té haver nascut a la muntanya) buscant al seu avi, la Lois Lane buscant a Superman i la nena de l' Exorcista buscant la Fe.
Publicat al Setmanari "7 DIES" el 01/05/2008
COMUNICACIÓ DE DEBÒ, SI US PLAU!
Quan fa dos anys, els meus amics em van regalar un mòbil fantàstic, preciós, tot negre i molt elegant, amb una pantalla enorme i amb 100 funcions de les quals només he après ha fer-ne servir 3, jo encara no sabia que al meu País, una mateixa persona condemnaria d’una manera ferma, hipòcrita i poc argumentada l’avortament a la vegada que felicitava al nostre Co-Príncep, el mediàtic President de la República Francesa, pel seu casament, ni tan sols religiós, amb una “estupenda” italiana.
Potser no té res a veure una cosa amb l’altra i el tema de l’avortament ja es mereix per si sòl tot un respectuós senyor article, però tot plegat entra dintre de les coses incomprensibles que em toca viure, empassar-me i no poder fer res al respecte que no sigui dir-ho en veu alta.
Penso, que tot passa per un enorme problema de comunicació. Estic pensant en regalar-li al nostre Excel•lentíssim i Reverendíssim Sr. Bisbe el meu model de mòbil, perquè em pugui trucar i explicar-me el que no entenc. Encara que mentiria si no digués que també vaig pensar, al seu moment, en regalar-li una invitació per la meva boda amb el Vincent PÈREZ o l’Olivier MARTÍNEZ, (depenia de la disponibilitat!). Potser el “bodorrio” d’una andorraneta mitja amb un “vividor” francès no té tanta repercussió, però a mi em feia “ilu” convidar-lo.
I parlant del mòbil com a mitjà de comunicació, us heu adonat que no sabem comunicar-nos de debò, sense ell? Quan coneixes a algú que t’interessa, un dels passos previs és l’intercanvi del número de mòbil, com si això t’assegurés la repetició de la jugada, sempre i quan es vulgui repetir, es clar!.
Després d’aquest “rictus”, i amb tots els astres confabulant, la comunicació verbal pren un altre camí i són les mans i, si hi ha una mica de sort, els llavis, els que prenen el relleu comunicatiu, els que esdevenen urgència i precipitació per absorbir la nit, el temps i una altra pell. Tant per dir quan no et coneixes i només es pensa en acabar al llit. Deu ser que el sexe és una fantàstica forma de comunicació ben real i tangible i el parlar ha esdevingut innecessari si és el desig qui pren les regnes.
No ho sabria explicar, però entre tant recurs comunicatiu, i en aquests casos, el que menys acaba important són les paraules. Diuen que se les emporta el vent, no? Com també s’emporta les ganes d’utilitzar el número intercanviat, l’endemà, quan et lleves amb el sentiment de culpa ben enganxat a la pell, com la seva olor.
Amb tanta capacitat comunicativa, ens hem acostumat a quedar, felicitar, recordar, lligar, animar, insultar, perdonar i fins i tot a deixar a les nostres parelles, a través del mòbil. Estimem a través del mòbil, també odiem. Parlem mil minuts sense dir-nos gairebé res i ens mengem les lletres en un simple: “Hla q tal, cm t va?” o enviant “un ptó” . Hosti tu! Quina eina més poderosa!.
La qüestió és comunicar-se, encara que sobrin lletres. Enviem un sms l’endemà d’haver passat la nit amb algú. Bé, no tothom ho fa això. Hi haurà qui, com jo (que de gilipolles en som moltes) agraeixi amb un sms divertit, una nit de diversió o una estona en bona companyia. També hi ha qui, com jo, encara s’està esperant que li responguin.
Tenim amants a través del mòbil (com els ciber-nuvis, però en versió reduïda i portàtil) que són capaços de fer-te viure dues vides: la dels sms, que és allà precisament on et refugies i t’estàs ben a gust en el teu pseudo-anonimat. I la real, perquè també te el seu puntet que el teu home o la teva dona no t’enxampin “missatgeant-te” amb algú que no siguin ells i t’oblides de que “posar les banyes” ja no és el que era. Ens abandonem a través del mòbil. Tant si ho diem amb un breu “A10”, com si no diem res i, simplement, ens limitem a no contestar (que fa més mal, perquè el què un no diu, l’altre s’ho imagina).
De cop i volta, un dia, i això si, a través del mòbil, es decideix deixar-ho. No hi haurà més “sms”, ni cap història, ni res. Decisió unilateral, es clar!. Ho decideix sempre qui ja té parella al món real i no pas a “smslàndia”. No es pensa que, de les dues vides, te’n prenen una.Espiem, mentim i desconfiem a través del mòbil.
Qui no ha mirat mai els missatges de la parella quan l’altre no el veu? Ningú? Qui no ha esborrat el propi número d’una agenda aliena per no tornar a ser molestat? Qui no s’ha trucat a ell mateix des del mòbil d’algú per obtenir el número? O sóc molt mal pensada o sé del què parlo.
I els que necessitem les paraules per viure, els que ens agrada xerrar pels descosits, discutir, negociar, cridar i plorar amb la veu trencada pel dolor, parlar i sentir la veu dels altres, seure davant d’una copa o un cafè, veure la cara, els ulls, l’expressió de qui t’està regalant l’oïda amb una història, un problema, explicant-te com li va la vida, o simplement dient-te adéu...ens haurem d’aguantar i aprendre a comunicar-nos a través de la pantalla del mòbil, esperant que aquesta, ens resolgui el misteri...
Publicat al Setmanari "7 DIES" el 20/03/2008
PRECARIETAT
Fa pocs dies que he fet 30 anys i, sense fer especial menció de les “conyetes” vàries i diverses a les quals he hagut de fer front, he de dir que sempre t’alegren el dia els missatges i trucades dels amics felicitant-te i alguns fotent-se del canvi de matrícula, o dient-te madureta, veterana i elogis per l’estil... quina colla de...
Vaig rebre un de missatge, però, que em va alegrar el dia especialment, i també me’l va capgirar fent-me pensar que potser si que he fet 30, però que res és el que sembla. La meva amiga Cristina em fa felicitar tot dient-me: “Tindrem article de la generació del 78? La nostra, els que aquest any complim 30 i de la nostra precària situació?”. Original si que va ser! I la molt punyetera també va aprofitar per recordar-me que a ella encara li queden 3 mesos per arribar-hi.
Segons la definició de precari: és quelcom de poca estabilitat o duració. Que no posseeix els mitjans o recursos suficients. Estem segurs d’això? Si som la generació de la improvisació, la inventiva, el “pluriempleo”, som abanderats del concepte: “si no tenim, ens ho inventem” i sabem com sobreviure amb 20.-€ a la butxaca tota una setmana!!!!
A cap “treintañero” dels meus amics, ni a mi mateixa, ens definiria com insegurs, fràgils, dèbils, febles, efímers o incerts... que vindria a dir més o menys que, de cap manera ens considero precaris i en quant a la nostra situació? Bé, això ja és una altra història.
Decideixo reunir al grup davant d’una copa de vi (es que des de que he fet els 30, m’he passat de la birra al “tintorro”), amb la certesa que després de prendre la tercera, segur que aquest cop si que arreglem el Món i comencem a dir les coses pel seu nom.
Estrenant la trentena i tenint al cap el missatge de la meva amiga i la seva precària visió de la nostra generació, començo a recordar alguns dels moments viscuts els darrers dies i comença a emprenyar-me el fet que, a banda d’haver fet anys, sembla que tothom confabula per recordar-m’ho.
Com per exemple quan em van convidar a la darrera inauguració d’un cafè - teatre amb nom de conte al cor d’Andorra, on a banda de l’acollidora i eclèctica decoració del local, la música, l’ambient artístic que es respira i els deliciosos canapès que vaig devorar en menys de tres minuts (recordeu que estic deixant de fumar), tot va ser un seguit de retrobar-me coneguts de la meva època d’Institut, que un darrera l’altre, com ninots posseïts per l’esperit de la Maria Patiño quan ofega als seus entrevistats a preguntes, no feien més que dir-me: - “Com estàs?, Has acabat la carrera?, T’has casat?”. – “Hola, que tal?, T’has casat?, Què tal la carrera?”, - “Com va?, Tens parella?, I els nens, per quan?”- Ei!, que ho porto escrit a la cara, o què?
Que no, no m’he casat, ni ajuntat, no tinc ni home, ni projecte de tenir-lo!, ni nens, ni m’he comprat cap pis, no tinc hipoteca!, ni tinc carrera, i per no tenir ja no tinc ni... més vi a la meva copa!. Estic bé, genial, de fet, em trobo de puta mare! I em sento viva i ben lliure! (Aquesta segona part, evidentment, la obvio i no la dic, per si algú em mira com si acabés d’aterrar provenint de Neptú).
Un altre canvi que potser, he notat el vaig viure l’últim cop que vaig sortir amb les amigues, vaig ser capaç de saber que passaria amb exactitud als tres segons posteriors de conèixer un home, presumptament solter (sempre menteixen), solvent (copes assegurades) i amb la capacitat suficient per enllaçar 10 paraules seguides amb un sentit coherent (que això ja és la pera, a la nit!).
He descobert una capacitat innata i absoluta per carregar-me totes les meves històries molt abans què comencin a ser o esdevenir, precisament això, històries. La meva inacabable imaginació i descontrolada verborrea em permeten anticipar-me d’una forma magistral i esfereïdora als esdeveniments, siguin reals o no. Només amb imaginar-m’ho ja és real al meu cap i esdevé real a la meva vida. Spielberg, mataria per tenir algú com jo en plantilla.
Aquella nit a la disco, vaig anticipar-me als seus pensaments, vaig imaginar-me anant a sopar la setmana següent i vaig veure’m fent-li un petó, també vaig pensar en la possibilitat d’acabar al llit. I tot això en menys de mig minut!Potser hauria d’haver començat per endur-me’l al llit i fer veure que ja m’agrada a mi viure en una societat on si ho fas la primera nit, ningú et dirà res, però a les teves esquenes ja s’està formant una remor especulativa, sexista i discriminatòria que ve a dir el mateix que tothom pensarà que ets una mica golfa encara que no t’ho diguin a la cara.
El que té haver complert els 30 és que, la veritat, te’n fums bastant de tot això.
Li hauré d’explicar a la Cristina que no es preocupi, que això que ella veu com a precari, no és sinó el descobrir que ens hem passat mitja vida com la “Campanilla”, envoltades de molts “Peter Pan”, molts “nens perduts” i amb pocs “polvos màgics” a les nostres bossetes i que, ara, si més no, podem queixar-nos lliurement o fer alguna cosa al respecte, que per això hem complert l’edat per fer-ho!
Publicat al Setmanari "7 DIES" el 28/02/2008
BONS PROPÓSITS
Un bon propòsit, o dos... Benvinguts al nou any! Ens acaben de regalar, “pel morro” 366 dies, un dia més! Així que a veure com els aprofitem.
Quan s’acaba l’any la gent té per costum fer un petit, o gran balanç de com han estat els darrers dotze mesos de la seva vida. Jo ho trobo un sa costum que mai he pogut dur a terme. Sóc incapaç de recordar tot el què he fet de bo o de dolent durant un any. Em passa una mica com als homes, que quan els envies un sms, només retenen la última frase. Doncs a mi igual, em recordo de l’últim mes i gràcies.
S’assemblaria força a fer un examen de final de curs, tens un mes per posar en pràctica el que has après durant tot l’any. I, de fet, depèn de com et vagi el desembre, així encetes d’una o altra manera el nou any, no?Si em paro a pensar en com m’ha anat el darrer desembre, aquest any he degut aprendre moltes coses, o no. El que és segur, es que em prendré l’entrada al 2008 amb moooolta caaaaaalma.
He après que si un home et pica l’ullet vàries vegades durant un sopar i tu, flipes!; o bé és que li ha entrat alguna cosa a l’ull o és que les teves feromones comencen a jugar bé el seu paper. Però que no se t’ocorri demanar-li (es que jo no em puc estar calladeta, i li vaig demanar) si es una tècnica de seducció o què!. Corres el risc que et respongui que és un “tic” que ha domesticat, convertint-lo en un recurs de comunicació. (Això em va dir que era, un recurs de comunicació).
Quina paraula més bonica: COMUNICACIÓ. Després d’un reclam comunicatiu mitjançant sms no contestats, vaig aclarir els meus dubtes sobre si tothom entén el mateix per comunicació...
He après que, a banda del que la gent es proposa pel nou any: deixar de fumar, fer dieta i anar (aquest cop, de debò) al gimnàs, ningú no demana el que realment vol i ens entossudim en fer-nos propòsits inútils que mai acomplim. Doncs som-hi! El meu primer bon propòsit serà deixar de fumar. (Com diu un bon amic meu, amb tanta cosa bona que hi ha al Món per xuclar, quina absurditat més gran la de xuclar i xuclar un tros de paper farcit de ves a saber què, perquè al final s’apagui i el llencis). No li falta raó.
Ningú no es proposa ser millor persona, deixar de donar tant pel sac al prójim o, simplement anar per la vida tranquil•lament gaudint de la passejada. Tampoc conec qui s’hagi proposat fer riure més els que l’envolten, ni curar ferides obertes de fa temps amb una simple trucada i un:
“- Hem de parlar, t’he de demanar perdó” .
No conec qui hagi decidit ser menys egoista, ni qui s’hagi cansat d’estar sol o sola i vulgui admetre-ho. Aquest podria ser un segon fantàstic propòsit pel nou any: Demanar perdó o demanar ajuda. Potser el temps, es cansa de donar tantes oportunitats i demà se’ns fa tard.
He après que si no m’invento històries l’any se’m presenta més gris, més com els altres anys, i que això d’any nou, vida nova, no és veritat. La vida és la mateixa, cadascú amb la seva, vivint-la com millor es pugui, però la mateixa. Ningú no canvia amb el trànsit d’any. Ningú no es lleva més alt, ni mes guapo, ni més ric. Val a dir que, els que hem passat el Cap d’Any al llit, ben acompanyats de mocadors, termòmetres, xarop i aspirines, potser si que hem rebut l’any amb un pèl més d’esperança, si més no, amb l’esperança de deixar d’esternudar i tossir d’una punyetera vegada.
Publicat al Setmanari "7 DIES" el 31/01/2008
Quan s’acaba l’any la gent té per costum fer un petit, o gran balanç de com han estat els darrers dotze mesos de la seva vida. Jo ho trobo un sa costum que mai he pogut dur a terme. Sóc incapaç de recordar tot el què he fet de bo o de dolent durant un any. Em passa una mica com als homes, que quan els envies un sms, només retenen la última frase. Doncs a mi igual, em recordo de l’últim mes i gràcies.
S’assemblaria força a fer un examen de final de curs, tens un mes per posar en pràctica el que has après durant tot l’any. I, de fet, depèn de com et vagi el desembre, així encetes d’una o altra manera el nou any, no?Si em paro a pensar en com m’ha anat el darrer desembre, aquest any he degut aprendre moltes coses, o no. El que és segur, es que em prendré l’entrada al 2008 amb moooolta caaaaaalma.
He après que si un home et pica l’ullet vàries vegades durant un sopar i tu, flipes!; o bé és que li ha entrat alguna cosa a l’ull o és que les teves feromones comencen a jugar bé el seu paper. Però que no se t’ocorri demanar-li (es que jo no em puc estar calladeta, i li vaig demanar) si es una tècnica de seducció o què!. Corres el risc que et respongui que és un “tic” que ha domesticat, convertint-lo en un recurs de comunicació. (Això em va dir que era, un recurs de comunicació).
Quina paraula més bonica: COMUNICACIÓ. Després d’un reclam comunicatiu mitjançant sms no contestats, vaig aclarir els meus dubtes sobre si tothom entén el mateix per comunicació...
He après que, a banda del que la gent es proposa pel nou any: deixar de fumar, fer dieta i anar (aquest cop, de debò) al gimnàs, ningú no demana el que realment vol i ens entossudim en fer-nos propòsits inútils que mai acomplim. Doncs som-hi! El meu primer bon propòsit serà deixar de fumar. (Com diu un bon amic meu, amb tanta cosa bona que hi ha al Món per xuclar, quina absurditat més gran la de xuclar i xuclar un tros de paper farcit de ves a saber què, perquè al final s’apagui i el llencis). No li falta raó.
Ningú no es proposa ser millor persona, deixar de donar tant pel sac al prójim o, simplement anar per la vida tranquil•lament gaudint de la passejada. Tampoc conec qui s’hagi proposat fer riure més els que l’envolten, ni curar ferides obertes de fa temps amb una simple trucada i un:
“- Hem de parlar, t’he de demanar perdó” .
No conec qui hagi decidit ser menys egoista, ni qui s’hagi cansat d’estar sol o sola i vulgui admetre-ho. Aquest podria ser un segon fantàstic propòsit pel nou any: Demanar perdó o demanar ajuda. Potser el temps, es cansa de donar tantes oportunitats i demà se’ns fa tard.
He après que si no m’invento històries l’any se’m presenta més gris, més com els altres anys, i que això d’any nou, vida nova, no és veritat. La vida és la mateixa, cadascú amb la seva, vivint-la com millor es pugui, però la mateixa. Ningú no canvia amb el trànsit d’any. Ningú no es lleva més alt, ni mes guapo, ni més ric. Val a dir que, els que hem passat el Cap d’Any al llit, ben acompanyats de mocadors, termòmetres, xarop i aspirines, potser si que hem rebut l’any amb un pèl més d’esperança, si més no, amb l’esperança de deixar d’esternudar i tossir d’una punyetera vegada.
Publicat al Setmanari "7 DIES" el 31/01/2008
SOMNI DE NADAL
Igual que la protagonista de “Junts i Prou” de l’Anna Gavaldà: “Quan bec, bec massa, quan fumo, m’hi deixo els pulmons, quan estimo, perdo el cap, i quan treballo, m’hi deixo la pell. No sé fer res amb normalitat, amb la calma”.
Jo faig exactament el mateix i, a sobre, quan arriba Nadal se m’apodera una mala llet monumental que desbanca de lluny tots els bons pensaments i desitjos que, suposadament has de tenir aquestes dates. Aquest dies, per començar i, sent sincers, no està de moda ser una mateixa.
De debò. Ho he provat i he fracassat estrepitosament. En l’època en que la Sra. Beckham li passa la mà per la cara a milions de dones anònimes molt més dignes d’admiració, si només posem l’exemple del què costa tirar una família endavant, en aquests temps, el suspès més rotund, a l’hora de definir la teva personalitat, te’l guanyes si no saps com combinar-te la bossa i les sabates decentment en qualsevol dels sopars als que és sol assistir.
Tampoc es porta parlar del Nadal amb indiferència, no!, el Nadal t’ha d’agradar, l’has de viure i, com pot ser que no t’impregnis d’aquest ambient de Pau, Joia i Felicitat que es respira per tot arreu?. Doncs jo plego!. Plego i me’n vaig a dormir!.
I Somio.
Somio que camino per carrers plens de bombetes de mil colors, d’arbres i ninots de neu gegants que em somriuen des del seu sistema LED de baix consum (m’han assegurat que gasten menys que les bombetes de la meva nevera!) i em demano si calia fer aquest enorme desplegament de tecnologia lluminària un mes abans de Festes, i si calia gastar tant, perquè una bombeta sola no, però 10 milions (per molt de baix consum que siguin), potser sí, que fan despesa. D’aquí poc per Sant Joan no caldrà fer cap Correfocs i serà un d’aquests ninots de neu, que també està a la graella dels “mileuristes”, qui ens podrà fer les funcions i perseguir la canalla amb una torxa (també de baix consum, això si), a la mà, com bon “pluri empleat” i així amortitzem!.
Somio que tot el personal del Pessebre Nadalenc s’ha escapat i estan de “farra” en qualsevol dels locals nocturns del País, celebrant les Festes. Sant Josep disfressat de seductor perdonavides, dels primers que et donen foc quan encara no has tret la cigarreta del paquet. L’Àngel i el Caganer que s’han fet amics, celebren amb un fantàstic petó haver-se atrevit a declarar-se el seu amor, pastorets i pastoretes que fan el que poden per no passar una altra nit sols, també hi ha qui, equiparant-se al Bou i l’Ase del Pessebre fan bon honor al seus propis noms, els tres Reis s’estan a la barra, carregant bateries, si han de passar fred repartint els regals, amb un parell o tres de “lingotazos”, per molt màgics que siguin, el tema es porta millor i la Verge, ai, la Verge!!, d’aquestes ja no en queden a la nit andorrana...!!
El Pare Noël, despistat, s’ha deixat emportar per la situació i al meu somni, me’l trobo flirtejant amb una guapíssima Gisela que li canta a cau d’orella una nadala amb contingut eròtic, en anglès, això si, que fa més “fashion”. Sense haver-se intercanviat ni tan sols els número de mòbil, una copa més i serà seu.
Somio que hi ha un Nadal pels petits i pels grans, per qui te i per qui no en te res. Pels que son feliços i pels qui quan, suposadament el Món somriu, res no somriu dintre seu. Un Nadal per les famílies i també un Nadal per qui no la te i la passa sol o sola. Un Nadal d’excessos i un Nadal que desmunta economies domèstiques només per veure els ulls dels menuts en obrir els regals. Un Nadal que encén alguna cosa dintre de la gent, que ràpidament s’oblida passats els dies de rigor i un Nadal que és igual que la resta de l’any per qui treballa lluny de casa.
Somio que, realment el Nadal no és allò que ha de ser sinó el que cada un sent a dintre seu, que hi ha tants Nadals com persones, que hi ha un Nadal per qui hi creu i per qui no.
Desperto del meu somni, obro els ulls i m’aixeco lentament del sofà. La meva gata em mira amb uns ulls preciosos i immensos des del seu coixí. S’està netejant les potes, ha tornat a sortir a la terrassa i m’ho ha deixat tot empastifat. No recordo haver-me deixat la finestra oberta i menys amb aquest fred glaçador. Vaig a tancar-la i ensopego amb un paquet que hi ha a terra. És una caixa amb un llaç daurat i porta una targeteta amb el meu nom.
La nota diu: “Gràcies pel somni... Ho, ho, ho...!!”
Publicat al Setmanari "7 DIES" el 20/12/2007
Jo faig exactament el mateix i, a sobre, quan arriba Nadal se m’apodera una mala llet monumental que desbanca de lluny tots els bons pensaments i desitjos que, suposadament has de tenir aquestes dates. Aquest dies, per començar i, sent sincers, no està de moda ser una mateixa.
De debò. Ho he provat i he fracassat estrepitosament. En l’època en que la Sra. Beckham li passa la mà per la cara a milions de dones anònimes molt més dignes d’admiració, si només posem l’exemple del què costa tirar una família endavant, en aquests temps, el suspès més rotund, a l’hora de definir la teva personalitat, te’l guanyes si no saps com combinar-te la bossa i les sabates decentment en qualsevol dels sopars als que és sol assistir.
Tampoc es porta parlar del Nadal amb indiferència, no!, el Nadal t’ha d’agradar, l’has de viure i, com pot ser que no t’impregnis d’aquest ambient de Pau, Joia i Felicitat que es respira per tot arreu?. Doncs jo plego!. Plego i me’n vaig a dormir!.
I Somio.
Somio que camino per carrers plens de bombetes de mil colors, d’arbres i ninots de neu gegants que em somriuen des del seu sistema LED de baix consum (m’han assegurat que gasten menys que les bombetes de la meva nevera!) i em demano si calia fer aquest enorme desplegament de tecnologia lluminària un mes abans de Festes, i si calia gastar tant, perquè una bombeta sola no, però 10 milions (per molt de baix consum que siguin), potser sí, que fan despesa. D’aquí poc per Sant Joan no caldrà fer cap Correfocs i serà un d’aquests ninots de neu, que també està a la graella dels “mileuristes”, qui ens podrà fer les funcions i perseguir la canalla amb una torxa (també de baix consum, això si), a la mà, com bon “pluri empleat” i així amortitzem!.
Somio que tot el personal del Pessebre Nadalenc s’ha escapat i estan de “farra” en qualsevol dels locals nocturns del País, celebrant les Festes. Sant Josep disfressat de seductor perdonavides, dels primers que et donen foc quan encara no has tret la cigarreta del paquet. L’Àngel i el Caganer que s’han fet amics, celebren amb un fantàstic petó haver-se atrevit a declarar-se el seu amor, pastorets i pastoretes que fan el que poden per no passar una altra nit sols, també hi ha qui, equiparant-se al Bou i l’Ase del Pessebre fan bon honor al seus propis noms, els tres Reis s’estan a la barra, carregant bateries, si han de passar fred repartint els regals, amb un parell o tres de “lingotazos”, per molt màgics que siguin, el tema es porta millor i la Verge, ai, la Verge!!, d’aquestes ja no en queden a la nit andorrana...!!
El Pare Noël, despistat, s’ha deixat emportar per la situació i al meu somni, me’l trobo flirtejant amb una guapíssima Gisela que li canta a cau d’orella una nadala amb contingut eròtic, en anglès, això si, que fa més “fashion”. Sense haver-se intercanviat ni tan sols els número de mòbil, una copa més i serà seu.
Somio que hi ha un Nadal pels petits i pels grans, per qui te i per qui no en te res. Pels que son feliços i pels qui quan, suposadament el Món somriu, res no somriu dintre seu. Un Nadal per les famílies i també un Nadal per qui no la te i la passa sol o sola. Un Nadal d’excessos i un Nadal que desmunta economies domèstiques només per veure els ulls dels menuts en obrir els regals. Un Nadal que encén alguna cosa dintre de la gent, que ràpidament s’oblida passats els dies de rigor i un Nadal que és igual que la resta de l’any per qui treballa lluny de casa.
Somio que, realment el Nadal no és allò que ha de ser sinó el que cada un sent a dintre seu, que hi ha tants Nadals com persones, que hi ha un Nadal per qui hi creu i per qui no.
Desperto del meu somni, obro els ulls i m’aixeco lentament del sofà. La meva gata em mira amb uns ulls preciosos i immensos des del seu coixí. S’està netejant les potes, ha tornat a sortir a la terrassa i m’ho ha deixat tot empastifat. No recordo haver-me deixat la finestra oberta i menys amb aquest fred glaçador. Vaig a tancar-la i ensopego amb un paquet que hi ha a terra. És una caixa amb un llaç daurat i porta una targeteta amb el meu nom.
La nota diu: “Gràcies pel somni... Ho, ho, ho...!!”
Publicat al Setmanari "7 DIES" el 20/12/2007
"SENTIR QUE S'ESTÀ VIVA" o Com gestionar el buit interior...
Amb els pocs dies de sol que ens regala aquest País a la tardor, quedar amb les amigues després de la feina, es torna quelcom d’obligatori dia si, dia també (es a dir que, que faci sol o no, ens és ben igual per quedar!). Estem massa bones per tancar-nos a casa després del despatx i el cansament d’una jornada de treball s’amaga perfectament sota el maquillatge, i sota el corrector de bosses, de vermellors, de granets, d’arrugues, correctors al poder...!!
El que no aconseguirà cap corrector, és precisament això, corregir-nos...!!A l’hora en que es recullen els nens d’anglès, de la piscina, o de karate; a l’hora que es fan les darreres compres per preparar el sopar; o a l’hora en què, qui pot, s’està regalant amb un massatge a quatre mans...nosaltres oblidem els escrúpols (crec que poques, en tenim, d’això) de saber que reposen dos pams de pols a la prestatgeria del televisor que caldria netejar i ens sembla més productiu quedar en alguna cafeteria per xerrar i deixar passar el temps.
La darrera quedada amb les noies va ser d’allò més instructiva, ens vam reunir al lloc de sempre, amb una cervesa a la mà, una crisi de parella per resoldre i un problema existencial que amenaçà amb convertir-se en el centre dels nostres maldecaps, si més no, durant l’estona de la reunió.
La crisi de parella va resultar tan senzilla de solucionar com fer-li entendre a una de les amigues que la infidelitat no està tan malament quan el cornut és ell, que nosaltres mai la jutjaríem i que la societat s’equivocava rotundament en fer-li entendre el contrari. “- Nena...! si t’has tirat a qui no devies i t’ho has passat bé, bravo per tu!. Si ell també s’ho ha passat bé, bravo per tu! I si no t’ha agradat, el proper cop prova a tirar-te un altre que t’ho faci millor.. i ja està.” – Va fer un glop a la seva cervesa, convençuda, i es va acabar la discussió.El problema ens el vam trobar quan es va plantejar el tema del buit interior que algunes deien sentir a l’hora de ser infidels.
Davant d’aquest “buit”, la excusa molts cops emprada era “Sentir que s’està viva”. Aquesta senzilla frase es converteix, a vegades, en el motor de la nostra existència que, de fet, només genera noves frustracions, és a dir, que ni tan sols s’apropa a cobrir les ànsies de felicitat que qualsevol ésser humà cerca.
I nosaltres, a part d’estar boníssimes també som ésser humans, perdó, humanes. La meva amiga Júlia, es va aixecar amb la seva cervesa a la mà i en un to que jo recordo com dels més solemnes que li he sentit a la vida, va dir: “- Nenesss, quina crisi ni quin buit interior...!! O de veritat esteu guilladesss o es que els tiosss amb els quals us ho feu... s’ho munten de pena...!! Feu com jo!!, hip!. I si us ho fan bé, us asssseguro que el problema estarà en poder caminar amb normalitat el dia següent!...i l’únic buit que voldreu omplir serà el que us quedarà a la Visa, desprèssss de deixar-vos mitja paga en calcessss noves per lluir davant tan magnífic exemplar...” - Després va seure amb un mig somriure mentre remenava dintre de la seva bossa buscant un antiàcid i ens deia que marxava cap a casa, on el seu home ja li tenia el sopar preparat...!!
Una servidora va callar, es va demanar una altra ronda i, entre glop i glop, va estar rumiant força estona. Hi ha quelcom que no havia après bé jo, a la vida i el discurs de la “Ju” m’ho havia fet recordar. Als meus 29 anys, tenia una calaixera plena de calces noves per estrenar i podia comptar amb els dits d’una mà els homes que m’havien preparat un sol, de sopar...!!!
Publicat al Setmanari "7 DIES" el 22/11/2007
El que no aconseguirà cap corrector, és precisament això, corregir-nos...!!A l’hora en que es recullen els nens d’anglès, de la piscina, o de karate; a l’hora que es fan les darreres compres per preparar el sopar; o a l’hora en què, qui pot, s’està regalant amb un massatge a quatre mans...nosaltres oblidem els escrúpols (crec que poques, en tenim, d’això) de saber que reposen dos pams de pols a la prestatgeria del televisor que caldria netejar i ens sembla més productiu quedar en alguna cafeteria per xerrar i deixar passar el temps.
La darrera quedada amb les noies va ser d’allò més instructiva, ens vam reunir al lloc de sempre, amb una cervesa a la mà, una crisi de parella per resoldre i un problema existencial que amenaçà amb convertir-se en el centre dels nostres maldecaps, si més no, durant l’estona de la reunió.
La crisi de parella va resultar tan senzilla de solucionar com fer-li entendre a una de les amigues que la infidelitat no està tan malament quan el cornut és ell, que nosaltres mai la jutjaríem i que la societat s’equivocava rotundament en fer-li entendre el contrari. “- Nena...! si t’has tirat a qui no devies i t’ho has passat bé, bravo per tu!. Si ell també s’ho ha passat bé, bravo per tu! I si no t’ha agradat, el proper cop prova a tirar-te un altre que t’ho faci millor.. i ja està.” – Va fer un glop a la seva cervesa, convençuda, i es va acabar la discussió.El problema ens el vam trobar quan es va plantejar el tema del buit interior que algunes deien sentir a l’hora de ser infidels.
Davant d’aquest “buit”, la excusa molts cops emprada era “Sentir que s’està viva”. Aquesta senzilla frase es converteix, a vegades, en el motor de la nostra existència que, de fet, només genera noves frustracions, és a dir, que ni tan sols s’apropa a cobrir les ànsies de felicitat que qualsevol ésser humà cerca.
I nosaltres, a part d’estar boníssimes també som ésser humans, perdó, humanes. La meva amiga Júlia, es va aixecar amb la seva cervesa a la mà i en un to que jo recordo com dels més solemnes que li he sentit a la vida, va dir: “- Nenesss, quina crisi ni quin buit interior...!! O de veritat esteu guilladesss o es que els tiosss amb els quals us ho feu... s’ho munten de pena...!! Feu com jo!!, hip!. I si us ho fan bé, us asssseguro que el problema estarà en poder caminar amb normalitat el dia següent!...i l’únic buit que voldreu omplir serà el que us quedarà a la Visa, desprèssss de deixar-vos mitja paga en calcessss noves per lluir davant tan magnífic exemplar...” - Després va seure amb un mig somriure mentre remenava dintre de la seva bossa buscant un antiàcid i ens deia que marxava cap a casa, on el seu home ja li tenia el sopar preparat...!!
Una servidora va callar, es va demanar una altra ronda i, entre glop i glop, va estar rumiant força estona. Hi ha quelcom que no havia après bé jo, a la vida i el discurs de la “Ju” m’ho havia fet recordar. Als meus 29 anys, tenia una calaixera plena de calces noves per estrenar i podia comptar amb els dits d’una mà els homes que m’havien preparat un sol, de sopar...!!!
Publicat al Setmanari "7 DIES" el 22/11/2007
"SER INTRANSIGENT" o Nena, empassa't les llentíes...!
Sóc intransigent de mena, sempre ho he sigut. Ja m’ho deia ma mare quan no volia menjar-me les llenties de petita!, però com a casa meva la política era (i quedarà com a llegat pels meus fills) que si no te les fots per dinar, ho faràs per berenar, i sinó per sopar...doncs apa!!, la intransigència dels cinc anys rodava coll avall juntament amb una pilota pastosa de llenties re-escalfades.
La transigència com a tal, i segons definició del Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, “Toma ya!”, vol dir “que no transigeix, que no es presta a transigir” i entén per transigir el “fer concessions en allò que és objecte de discussió a fi d’arribar a un acord”. Però jo em demano, a quin acord volia arribar la meva mare amb una nena petita que, en aquella època es tornava (i es torna) boja pels pebrots verds fregits, i només pels pebrots verds fregits??.
Doncs bé, la pilota de llenties dels meus 29 s’ha transformat en tot allò que igualment m’he d’empassar a la força sense entendre ben bé el perquè. Es a dir, que gola avall hi caben mentides, traïcions, enemistats, pèssims amants, deslleialtats, promeses mai acomplides, dietes fracàs, entrebancs, acomiadaments poc clars, punyalades i tota una sèrie de situacions viscudes, les quals han provocat de tot menys un acord entre les parts. Vivències que esperen, ben a resguard, el moment de ser païdes.
Doncs, no! No transigeixo!. En el cas de les dietes, puc contemplar una excepció des del moment que el meu cul i jo hem fet un pacte i la única concessió que li permeto és la de no estrènyer-lo en uns texans de la 38 si ell s’encaixa decentment en una 40 i encara faig voltar els caps. En fi, de la mala llet que em caracteritza quan, precisament no transigeixo, és ben coneixedora la pobre noia que em va atendre l’altre dia a Govern quan vaig anar a demanar una ajuda pel meus estudis. Perquè si no en tinc prou amb complicar-me la vida de manera innata, ara també tindré temps per estudiar!. Bé, estudiaré si me’ls puc pagar, els estudis!, perquè després d’haver-ho decidit, haver-me convençut i haver necessitat el recolzament del “Front d’Ex-Repetidores de COU que van fer el golfo, perdó!, les golfes, tot el que van poder i més...a la seva època”; resulta que no estic dintre de la graella legal que permet accedir a aquest tipus d’ajuda!.
Doncs, no! No transigeixo! I tant que els acompleixo els requisits!: només entra un sou a casa meva (la meva gata és una punyetera marquesa mantinguda), pago religiosament el tribut parroquial, el lloguer, l’aigua, la llum, el telèfon, el pàrquing, l’assegurança del cotxe, bé s’ha de menjar, no?, la benzina (el meu cotxe NO va a piles), alguna que altra cerveseta, ostres!, si fins i tot reciclo! (què no sé ben bé que té a veure, però segur que ajuda a impulsar la economia del País) i menys mal que no sóc primmirada a l’hora de vestir i m’és igual repetir modelet que si no...
A més, si féssim un concert i convidéssim tothom que es troba en la meva mateixa situació o semblant, fins i tot el Sr. Alejandro SANZ, al•lucinaria i es pixaria de riure, veient que, aleshores si que omplim l’Estadi!Doncs, no! No transigeixo! I no em queda més remei que fer ara el que feia amb la pilota de llenties, a vegades, quan tenia cinc anys... vomitar-ho!
Publicat al Setmanari "7 DIES" el 25/10/2007
La transigència com a tal, i segons definició del Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, “Toma ya!”, vol dir “que no transigeix, que no es presta a transigir” i entén per transigir el “fer concessions en allò que és objecte de discussió a fi d’arribar a un acord”. Però jo em demano, a quin acord volia arribar la meva mare amb una nena petita que, en aquella època es tornava (i es torna) boja pels pebrots verds fregits, i només pels pebrots verds fregits??.
Doncs bé, la pilota de llenties dels meus 29 s’ha transformat en tot allò que igualment m’he d’empassar a la força sense entendre ben bé el perquè. Es a dir, que gola avall hi caben mentides, traïcions, enemistats, pèssims amants, deslleialtats, promeses mai acomplides, dietes fracàs, entrebancs, acomiadaments poc clars, punyalades i tota una sèrie de situacions viscudes, les quals han provocat de tot menys un acord entre les parts. Vivències que esperen, ben a resguard, el moment de ser païdes.
Doncs, no! No transigeixo!. En el cas de les dietes, puc contemplar una excepció des del moment que el meu cul i jo hem fet un pacte i la única concessió que li permeto és la de no estrènyer-lo en uns texans de la 38 si ell s’encaixa decentment en una 40 i encara faig voltar els caps. En fi, de la mala llet que em caracteritza quan, precisament no transigeixo, és ben coneixedora la pobre noia que em va atendre l’altre dia a Govern quan vaig anar a demanar una ajuda pel meus estudis. Perquè si no en tinc prou amb complicar-me la vida de manera innata, ara també tindré temps per estudiar!. Bé, estudiaré si me’ls puc pagar, els estudis!, perquè després d’haver-ho decidit, haver-me convençut i haver necessitat el recolzament del “Front d’Ex-Repetidores de COU que van fer el golfo, perdó!, les golfes, tot el que van poder i més...a la seva època”; resulta que no estic dintre de la graella legal que permet accedir a aquest tipus d’ajuda!.
Doncs, no! No transigeixo! I tant que els acompleixo els requisits!: només entra un sou a casa meva (la meva gata és una punyetera marquesa mantinguda), pago religiosament el tribut parroquial, el lloguer, l’aigua, la llum, el telèfon, el pàrquing, l’assegurança del cotxe, bé s’ha de menjar, no?, la benzina (el meu cotxe NO va a piles), alguna que altra cerveseta, ostres!, si fins i tot reciclo! (què no sé ben bé que té a veure, però segur que ajuda a impulsar la economia del País) i menys mal que no sóc primmirada a l’hora de vestir i m’és igual repetir modelet que si no...
A més, si féssim un concert i convidéssim tothom que es troba en la meva mateixa situació o semblant, fins i tot el Sr. Alejandro SANZ, al•lucinaria i es pixaria de riure, veient que, aleshores si que omplim l’Estadi!Doncs, no! No transigeixo! I no em queda més remei que fer ara el que feia amb la pilota de llenties, a vegades, quan tenia cinc anys... vomitar-ho!
Publicat al Setmanari "7 DIES" el 25/10/2007
"D&G" o Diga'm Gilipolles
Una passejada per l’Av. Meritxell un matí qualsevol és tot un espectacle. Obviaré el que suposa passejar per la mateixa avinguda en cap de setmana...
Quatre de cada cinc dones, semblem haver sortir d’una fàbrica de nines en sèrie, però coi!, en comptes de posar-nos el segell de “made in...” a la galta esquerra del cul, ens l’han ben plantat en mig dels dos pits.
Això sí, encara que totes de sèrie, a l’hora de posar-nos el farciment davanter, a algun operari se li ha anat la mà i, a algunes, les lletres del segell amenacen amb sortir corrent de la pitrera!.
En fi, que porto déu minuts al carrer i ja m’he trobat amb dotze noies clòniques, totes sortides de la mateixa fàbrica que jo. No sé on treballen ni si fan el mateix que fa una servidora, que entre tràmit i tràmit del despatx s’escapa a fer un cafè o a veure si han rebaixat aquella faldilla “divina de la muerte” que tan bé em quedaria amb el top que vaig comprar-me la setmana passada, una talla inferior a la meva, ben apretadet, si senyor!!, que més val quedar-se sense respiració, que no pas passar desapercebuda...
La veritat es que no conec a cap de les noies amb les que em creuo, però totes se’m queden mirant, i jo a elles, clar!, però no es nota gens, les ulleres que totes portem son fosques i ens tapen mitja cara. Veure sense ser vista, imprescindible. El tema està, que començo a sentir-me molesta, em dona per pensar que dec portar un trau a la samarreta o que se’m veu un tirant del sostenidor, o què sé jo!
La qüestió és que, amb dotze ties que em creuo, totes, absolutament totes em miren els pits i estic per associar-me a la Lliga de les pitreres al poder!!Ai no!! Ja caic, és el logo de la meva samarreta!, el segell de la fàbrica!! la mateixa que porten les noies amb les que em creuo!!. Menys una, que hi posava V&L i deu ser d’una altra factoria.
Em va costar un ronyó, perquè clar, me la vaig comprar bona, és a dir, de veritat. Aquí a Andorra encara no tenim botigues amb aparadors a terra, amb la mercaderia estesa a sobre d’una manta i això té el seu preu. Miro la meva samarreta d’un preciós blau turquesa i recordo l’amiga que em va acompanyar aquell dia: “- neeeeena! estàs moníssima, amb això i uns texans dones el pego!” - Quin pego?? Li he de pegar a algú?. I jo, que sóc una dona amb criteri que vaig jurar que mai faria publicitat de cap marca i menys gratis, me la vaig comprar passant-me pel folre els meus principis i pensant que tant me la podria posar per anar al despatx com per sortir de marxa i així l’amortitzaria.
No vaig caure que potser, una vuitantena de dones més del País, de les quals, una dotzena deuen treballar al mateix carrer que jo, havien tingut la meva idea (és el que té ser clòniques) i a totes ens deu encantar que ens diguin gilipolles!!. És el que posa a la meva samarreta D&G ( Diga’m Gilipolles), que no m’ho invento, eh??.
Publicat al Setmanari "7 DIES" el 4/10/2007
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
