Amb els pocs dies de sol que ens regala aquest País a la tardor, quedar amb les amigues després de la feina, es torna quelcom d’obligatori dia si, dia també (es a dir que, que faci sol o no, ens és ben igual per quedar!). Estem massa bones per tancar-nos a casa després del despatx i el cansament d’una jornada de treball s’amaga perfectament sota el maquillatge, i sota el corrector de bosses, de vermellors, de granets, d’arrugues, correctors al poder...!!
El que no aconseguirà cap corrector, és precisament això, corregir-nos...!!A l’hora en que es recullen els nens d’anglès, de la piscina, o de karate; a l’hora que es fan les darreres compres per preparar el sopar; o a l’hora en què, qui pot, s’està regalant amb un massatge a quatre mans...nosaltres oblidem els escrúpols (crec que poques, en tenim, d’això) de saber que reposen dos pams de pols a la prestatgeria del televisor que caldria netejar i ens sembla més productiu quedar en alguna cafeteria per xerrar i deixar passar el temps.
La darrera quedada amb les noies va ser d’allò més instructiva, ens vam reunir al lloc de sempre, amb una cervesa a la mà, una crisi de parella per resoldre i un problema existencial que amenaçà amb convertir-se en el centre dels nostres maldecaps, si més no, durant l’estona de la reunió.
La crisi de parella va resultar tan senzilla de solucionar com fer-li entendre a una de les amigues que la infidelitat no està tan malament quan el cornut és ell, que nosaltres mai la jutjaríem i que la societat s’equivocava rotundament en fer-li entendre el contrari. “- Nena...! si t’has tirat a qui no devies i t’ho has passat bé, bravo per tu!. Si ell també s’ho ha passat bé, bravo per tu! I si no t’ha agradat, el proper cop prova a tirar-te un altre que t’ho faci millor.. i ja està.” – Va fer un glop a la seva cervesa, convençuda, i es va acabar la discussió.El problema ens el vam trobar quan es va plantejar el tema del buit interior que algunes deien sentir a l’hora de ser infidels.
Davant d’aquest “buit”, la excusa molts cops emprada era “Sentir que s’està viva”. Aquesta senzilla frase es converteix, a vegades, en el motor de la nostra existència que, de fet, només genera noves frustracions, és a dir, que ni tan sols s’apropa a cobrir les ànsies de felicitat que qualsevol ésser humà cerca.
I nosaltres, a part d’estar boníssimes també som ésser humans, perdó, humanes. La meva amiga Júlia, es va aixecar amb la seva cervesa a la mà i en un to que jo recordo com dels més solemnes que li he sentit a la vida, va dir: “- Nenesss, quina crisi ni quin buit interior...!! O de veritat esteu guilladesss o es que els tiosss amb els quals us ho feu... s’ho munten de pena...!! Feu com jo!!, hip!. I si us ho fan bé, us asssseguro que el problema estarà en poder caminar amb normalitat el dia següent!...i l’únic buit que voldreu omplir serà el que us quedarà a la Visa, desprèssss de deixar-vos mitja paga en calcessss noves per lluir davant tan magnífic exemplar...” - Després va seure amb un mig somriure mentre remenava dintre de la seva bossa buscant un antiàcid i ens deia que marxava cap a casa, on el seu home ja li tenia el sopar preparat...!!
Una servidora va callar, es va demanar una altra ronda i, entre glop i glop, va estar rumiant força estona. Hi ha quelcom que no havia après bé jo, a la vida i el discurs de la “Ju” m’ho havia fet recordar. Als meus 29 anys, tenia una calaixera plena de calces noves per estrenar i podia comptar amb els dits d’una mà els homes que m’havien preparat un sol, de sopar...!!!
Publicat al Setmanari "7 DIES" el 22/11/2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada