PRECARIETAT

Fa pocs dies que he fet 30 anys i, sense fer especial menció de les “conyetes” vàries i diverses a les quals he hagut de fer front, he de dir que sempre t’alegren el dia els missatges i trucades dels amics felicitant-te i alguns fotent-se del canvi de matrícula, o dient-te madureta, veterana i elogis per l’estil... quina colla de...

Vaig rebre un de missatge, però, que em va alegrar el dia especialment, i també me’l va capgirar fent-me pensar que potser si que he fet 30, però que res és el que sembla. La meva amiga Cristina em fa felicitar tot dient-me: “Tindrem article de la generació del 78? La nostra, els que aquest any complim 30 i de la nostra precària situació?”. Original si que va ser! I la molt punyetera també va aprofitar per recordar-me que a ella encara li queden 3 mesos per arribar-hi.

Segons la definició de precari: és quelcom de poca estabilitat o duració. Que no posseeix els mitjans o recursos suficients. Estem segurs d’això? Si som la generació de la improvisació, la inventiva, el “pluriempleo”, som abanderats del concepte: “si no tenim, ens ho inventem” i sabem com sobreviure amb 20.-€ a la butxaca tota una setmana!!!!

A cap “treintañero” dels meus amics, ni a mi mateixa, ens definiria com insegurs, fràgils, dèbils, febles, efímers o incerts... que vindria a dir més o menys que, de cap manera ens considero precaris i en quant a la nostra situació? Bé, això ja és una altra història.

Decideixo reunir al grup davant d’una copa de vi (es que des de que he fet els 30, m’he passat de la birra al “tintorro”), amb la certesa que després de prendre la tercera, segur que aquest cop si que arreglem el Món i comencem a dir les coses pel seu nom.

Estrenant la trentena i tenint al cap el missatge de la meva amiga i la seva precària visió de la nostra generació, començo a recordar alguns dels moments viscuts els darrers dies i comença a emprenyar-me el fet que, a banda d’haver fet anys, sembla que tothom confabula per recordar-m’ho.
Com per exemple quan em van convidar a la darrera inauguració d’un cafè - teatre amb nom de conte al cor d’Andorra, on a banda de l’acollidora i eclèctica decoració del local, la música, l’ambient artístic que es respira i els deliciosos canapès que vaig devorar en menys de tres minuts (recordeu que estic deixant de fumar), tot va ser un seguit de retrobar-me coneguts de la meva època d’Institut, que un darrera l’altre, com ninots posseïts per l’esperit de la Maria Patiño quan ofega als seus entrevistats a preguntes, no feien més que dir-me: - “Com estàs?, Has acabat la carrera?, T’has casat?”. – “Hola, que tal?, T’has casat?, Què tal la carrera?”, - “Com va?, Tens parella?, I els nens, per quan?”- Ei!, que ho porto escrit a la cara, o què?

Que no, no m’he casat, ni ajuntat, no tinc ni home, ni projecte de tenir-lo!, ni nens, ni m’he comprat cap pis, no tinc hipoteca!, ni tinc carrera, i per no tenir ja no tinc ni... més vi a la meva copa!. Estic bé, genial, de fet, em trobo de puta mare! I em sento viva i ben lliure! (Aquesta segona part, evidentment, la obvio i no la dic, per si algú em mira com si acabés d’aterrar provenint de Neptú).

Un altre canvi que potser, he notat el vaig viure l’últim cop que vaig sortir amb les amigues, vaig ser capaç de saber que passaria amb exactitud als tres segons posteriors de conèixer un home, presumptament solter (sempre menteixen), solvent (copes assegurades) i amb la capacitat suficient per enllaçar 10 paraules seguides amb un sentit coherent (que això ja és la pera, a la nit!).

He descobert una capacitat innata i absoluta per carregar-me totes les meves històries molt abans què comencin a ser o esdevenir, precisament això, històries. La meva inacabable imaginació i descontrolada verborrea em permeten anticipar-me d’una forma magistral i esfereïdora als esdeveniments, siguin reals o no. Només amb imaginar-m’ho ja és real al meu cap i esdevé real a la meva vida. Spielberg, mataria per tenir algú com jo en plantilla.

Aquella nit a la disco, vaig anticipar-me als seus pensaments, vaig imaginar-me anant a sopar la setmana següent i vaig veure’m fent-li un petó, també vaig pensar en la possibilitat d’acabar al llit. I tot això en menys de mig minut!Potser hauria d’haver començat per endur-me’l al llit i fer veure que ja m’agrada a mi viure en una societat on si ho fas la primera nit, ningú et dirà res, però a les teves esquenes ja s’està formant una remor especulativa, sexista i discriminatòria que ve a dir el mateix que tothom pensarà que ets una mica golfa encara que no t’ho diguin a la cara.
El que té haver complert els 30 és que, la veritat, te’n fums bastant de tot això.

Li hauré d’explicar a la Cristina que no es preocupi, que això que ella veu com a precari, no és sinó el descobrir que ens hem passat mitja vida com la “Campanilla”, envoltades de molts “Peter Pan”, molts “nens perduts” i amb pocs “polvos màgics” a les nostres bossetes i que, ara, si més no, podem queixar-nos lliurement o fer alguna cosa al respecte, que per això hem complert l’edat per fer-ho!


Publicat al Setmanari "7 DIES" el 28/02/2008