COMENÇA L'ESPECTACLE

No fa gaire, vaig tenir la gran sort de poder anar a veure un espectacle íntegrament interpretat per alumnes de tercer cicle d’una escola del Principat. Encara se’m posa la carn de gallina recordant a 107 nens cantant i ballant les famoses cançons de la pel•lícula “Grease”, a la vegada, perfectament sincronitzats, al mateix ritme, gaudint del que feien i per a qui ho feien. Fent sentir als espectadors (si més no, jo ho vaig sentir), el que es pot arribar a fer amb esforç, ganes i una miqueta d’ajuda d’unes quantes mestres, d’aquelles que si col•laboren i s’impliquen en l’educació dels nostres menuts.

Un espectacle entretingut i emocionant, més si pensem en el que suposa a nivell d’integració d’infants que, en alguns casos tenen la llei de la violència o la del “pasotisme” com a únic recurs davant un Món que no entenen i que tampoc els hi posa gaire fàcil. Ballaven i cantaven junts, els “empollons”, les “princesetes”, els “conflictius” i els “pilotes”, tots a una! Felicitats nois!, feia temps que no aplaudia amb tantes ganes a la feina ben feta!.

Quina llàstima que no hi comptés a gaires polítics a les primeres files (sense comptar el pare d’alguna criatureta), com sol ser normal quan hi ha qualsevol tipus de representació en aquest País, (és el que té ser una butaca de primera fila, que només se t’asseurà a sobre, un cul il•lustre), ja que la interpretació dels nens va ser tota una lliçó, del que es pot arribar a aconseguir si tots ens poséssim d’acord amb un projecte en comú. I si no tots, almenys aquests a qui els hi encanta ocupar les primeres files.

En fi, a aquestes alçades ja no m’hauria d’estranyar, però veient els “peques”, els seus balls, les cançons i l’alegria desbordant que encomanaven, m’hauria agradat poder congelar el temps i guardar en una caixeta tota la màgia que desprenien. D’aquí uns anys, quan heretin el País, els hi farà molta falta poder tenir a mà aquesta caixeta.

L’espectacle no només me’l vaig trobar a sobre de l’escenari, també a l’entrada on tot era expectació i emoció dels pares i nervis i més nervis de la canalla i les professores. Un parell d’ulls vius i inquiets busquen, darrera del teló, uns pares que, potser, no aniran a veure el seu fill un dels dies més emocionants de la seva vida. Orgull de mare en comentar que la seva nena s’ha fet fer a mida dues faldilles per la representació que li han costat una barbaritat. Hi haurà que no portarà faldilla feta a mida i, igualment, ballarà deixant-s’hi la pell. Una senyora amb un pentinat impressionantment alt i cargolat em tapa la vista i em converteixo en girafa de com arribo a estirar el coll. Una mà menuda em pica l’espatlla, la Xènia, que amb els seus 4 anyets s’asseu darrera meu, tampoc s’hi veu amb el “monyo” de la senyora. Riem i comença l’espectacle.

Em demano quina mena d’educació ha rebut i està donant algú que no comparteix amb el seu fill l’alegria de viure plegats un moment així, que no li regala el suport necessari, que no li dona una mica de temps. D’aquí uns anys serà tard i malauradament no es pot donar marxa endarrera. Que em perdonin les mamàs i els papàs del Món ja que jo no en sóc, de mare, i possiblement estic lluny d’entendre segons què, però en sé un bon grapat de coses de ser filla. Em demano que pensarà una mare que no pot permetre’s el luxe de fer-li a la seva filla un vestit a mida per la funció, m’imagino el seu somriure davant de qui si s’ho ha pogut permetre i ho està escampant a viva veu, i m’imagino el seu patiment amagat darrera d’una llagrimeta que no vessa i crema per dintre, pensant que aquest mes o es compraven les sabates al petit o s’encomanava la punyetera faldilla.

Em demano què haurà pensat la Xènia de la senyora del “monyo” que no li deixava veure al seu germà gran, cantar i ballar les coreografies que l’havia vist assajar al saló de casa cent vegades i que ella havia imitat. I em demano si aprendrem tan valuosa lliçó i farem alguna cosa de profit en aquest País, tos a una, posant-nos d’acord, amb consens i ganes i bona voluntat i empenta i...paro, paro, que sembla que no estigui parlant d’Andorra.


Publicat al Setmanari "7 DIES" el 29/05/2008

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada