LA LLOBA

Dones, no ho estem portant gens bé, tot plegat.
Alguna cosa ens està fallant. Ha d’existir una altra manera de funcionar, ha d’haver-la. Hem aparcat la intuïció, hem deixat que s’adormís l’essència, hem anestesiat la lloba (gràcies Shakira per recordar-nos-ho a cop de maluc...)

Fa temps que els homes han abandonat Mart, de fet, encara tinc els meus dubtes de si l’han arribat a colonitzar algun cop i nosaltres, bé nosaltres el més a prop que hem estat de Venus ha sigut esmentant el seu nom, ofegant un crit a la depil•ladora quan t’està deixant impecable, aquesta zona que el denomina.

Constantment ens bombardegen amb senyals, tocs d’atenció, successos o com li vulgueu dir, que ens haurien de fer aturar-nos un moment i reflexionar cap a on anem i que és el què volem aconseguir. Reflexionar sobre si, de debò, sabem a on estem i si som capaces d’assumir que ens està costant més del necessari (esforç, sang i pell) aconseguir-ho. Assumirem que a algunes, ens toca els ovaris tot plegat? Que el que volem és viure, viure-ho, sentir-ho i gaudir-ho!

Assumirem d’una vegada que no ens ha anat gens bé comportar-nos, treballar, estimar, negociar i viure com ELLS? Potser aquest és el primer pas.... Nosaltres també podem ser pares (i sinó que li demanin a una mare soltera), directives, comerciants, emprenedores, casades, esbojarrades, lliures, viatgeres, artistes, sofisticades, vulgars (perquè no?...m’hi pixo jo en el glamour...), coratjoses o dèbils, astronautes, princeses o putes, si cal!!

Però sempre hem de ser DONES i a vegades, se’ns oblida. Ens hem malacostumat a donar-ho tot per acceptat, per predeterminat. 2+ 2 = 4. Ets dona i passes pel tub... I, sobretot, ens hem acostumat a no queixar-nos, anteposant estudis, parella, carrera, feina, fills...a nosaltres mateixes, per adonar-nos un dia, que potser hem perdut, fins i tot, el dret a reivindicar que la dona que som, batega sota una pell d’abnegació i conformisme.

Realitzades? Fins i tot hem desvirtualitzat aquesta paraula darrera una cursa contrarrellotge per triomfar al món laboral, tenir parella estable i ser mare abans dels 35. Realitzar-se també és acceptar que ser dona, ja de per si, és tota una realització.

Davant d’una cervesa (magnífic beuratge conjurat d’inspiració i viatges al w.c.), no fa gaire m’obligava a pensar en què se n’havia fet de la imaginació, dels sentits (si, el 6è, també compta), la percepció, la feminitat, la maternitat, el llegat, la mestra, l’amant, la guaridora, la companya, la bruixa, l’exploradora, la primera, la lloba.... Que se n’ha fet?. Dones d’antic que van obrir portes, que van estar allà, que van sustentar, que van arrelar perquè nosaltres estiguéssim on estem... recordar-les i honorar-les potser passa pel simple fet de sentir-nos orgulloses del què som i no del que volen que siguem.


Publicat al suplement "Diari Obert" del Diari d'Andorra el 18/11/2009