LA COCA LOCA


A veure si ens posem d’acord, coi! I qui no sàpigui beure que no ho faci. I qui no sàpigui foter-se una clenxa de cocaïna, doncs, que tampoc ho faci!. Perquè suposo que, com tot a la vida, qui decideixi fer-ho hauria d’aprendre a fer-ho bé.
Algú potser s’escandalitzarà. Hi haurà qui riurà del comentari. També qui pensarà: “- Mira aquesta! Si que ho diu a la lleugera!”. I sé que també algú dirà: “- Hòstia, tu! Qui estigui lliure de culpa...”

M’ és ben igual. Trobo molt més escandalós llegir a la premsa del meu País titulars tipus “La policia deté disset persones en un cop contra el tràfic i consum de cocaïna” i tres dies després comprovar que, al mateix País, (aquell en el qual fa ja temps que ha deixat de no passar res...), un individu, clar exponent del que resulta de barrejar inconsciència, violència, alcohol i drogues tenia els seus quinze minuts de glòria en un carrer ben cèntric i conegut de la zona de Riberaygua. Doncs se li va ocórrer esnifar-se tot el civisme i el seny, “del tirón”, ell solet, sense mesura ni control.

Ja des de petit et diuen que les drogues són dolentes, que és millor no atansar-s’hi, que ni se t’acudeixi tastar-les, que enganxen i et deixen seqüeles al cervell, o que et quedes “tonto” per sempre més. També et diuen que són il·legals i que si la Policia t’enxampa, ets pell. Et diuen que els que es droguen són gent sense ofici ni benefici, gent de mala vida i “perduts”.

Recordo tot això i alguna bestiesa més que m’havia sentit dir a la època. Recordo algun flirteig adolescent amb allò que en diuen substàncies nocives. La sensació de perill, d’estar fent alguna cosa il·legal. Mirava els nois “xungos” de l’Insti com “liaven” les cigarretes de haixix com si haguessin nascut ensenyats i a mi em semblava que era la tia més “guay” del Món per estar vivint allò. Recordo la primera borratxera, la sensació agradable de lleu mareig i desinhibició. També recordo que no vaig parar de vomitar fins que vaig arribar a casa dels pares (i allà vaig tornar a fer-ho al mig del rebedor). Ai! Els pares...amb la infinita paciència que els hi va donar tenir una filla esbojarrada i rebel que tot ho creia saber i tot ho volia provar, no em van aixecar el to de veu (el cap m’hagués explotat). La meva mare ben emprenyada va anar a buscar el fregall i el meu pare m’acompanyà al bany (recordo un mig somriure per sota el bigoti, desprès no recordo res més).

Si, si que recordo!. Recordo una xerrada de quatre hores en la qual els pares no van utilitzar mai la paraula prohibició, ni il·legalitat, ni immaduresa, ni res semblant. Recordo que, lapidàriament el meu pare va acabar la conversa amb un: “- Filla, si t’has fet prou gran per emborratxar-te i beure el que no convé, també ets prou gran per responsabilitzar-te, a partir d’ara, de les conseqüències que puguin derivar-se de foter-te per la boca o pel nas o fumar, allò que continua sense ser convenient”. Em va costar una mica entendre-ho, però com que allò de fumar “petas” o beure cubates de barreges impossibles ja no era tan prohibit, també va deixar de resultar interessant.

Al llarg del temps el consell del meu pare m’ha servit força, sobretot aquells dies que “no tens el dia” i et penses que sortir de casa i liar-la per ahí emborratxant-te, drogant-te o alguna cosa pitjor, acabarà amb els teus problemes.

La solució passa per encaixar el cul al sofà, la mà al comandament a distància i preparar-se alguna cosa indecentment calòrica (quant més greix, colesterol o sucre, tingui, millor), també (i això qui pugui) es poden fotre un parell de “polvets" ben macos d’aquests de “sábado sabadete”. I a qui no li solucioni res de tot això, que es foti cops de cap contra la paret, però SI US PLAU!!, que ningú no surti de marxa “creuat” i amb ganes de fer-li pagar al Món les seves misèries!. Que de misèries tots en tenim!

I, Senyors Policies, molt sento dir-los que si vostès han resolt “una de les operacions més importants contra el tràfic i el consum de cocaïna que es recorden al País” (aquest País té una tendència esfereïdora a recordar el que vol), els felicito però també els dic que la realitat no és un gran titular, sinó una petita aportació intervenint ràpidament quan, algú que, com he dit abans “si no es sap drogar, que es foti cops de cap a l’habitació de casa seva”, es dedica a fer-se passar el “subidón” donant cops de peu a una noia al mig del carrer i a trencar-li el nas a la seva mare quan aquesta intentava defensar-la. Hòstia!. Això hauria d’impactar més que la referència a les drogues del començament de l’escrit!

La pena, és que no m’he hagut d’esforçar en escriure-ho. Perquè va passar no fa molts dies, al centre d’Andorra la Vella. Sense ser notícia, sense titulars. Amb molta gent mirant des de la finestra de casa seva (només els hi faltaven les crispetes, com al cine), amb algun veí que, alertat pels crits i anònimament, va trucar al Servei de Policia. Amb ningú que fes absolutament res. Inclosa una servidora que va veure com apallissaven a les dues dones sense poder fer res més que cridar-li a l’agressor, pensar que el següent cop de puny portava el seu nom i pensar en la frase del pare, entenent-ne, ara si, i del tot, el seu significat“...també ets prou gran per responsabilitzar-te, a partir d’ara, de les conseqüències que puguin derivar-se...”. Perquè un sempre n’és el responsable i sempre hi ha qui pateix les conseqüències, en aquest cas, d’unes quantes “clenxes” que van entrar-li a l’autor de la pallissa per un forat que no era...


Publicat al Diari d'Andorra (Tribuna) el 08/04/2008