Vaig créixer amb una mare que m’explicava contes i que m’animà a llegir-ne. Va ser ella qui m’endinsà de ben petita, en el fantàstic món dels Germans Grimm, de Juli Verne o de l’Ennid Blyton, on existien éssers fantàstics, personatges que anaven a la recerca del seu destí, donzelles que no es rendien als peus del primer que passava sense abans “putejar-lo” una miqueta, que lluitaven pel què volien, que eren valentes, i que s’enamoraven de qui no tocava.
Hi havia pirates, monstres, ogres, bruixes i nans que tot i ser dolents, al final t’acabaven per caure bé. I on els bons, (gran lliçó infantil) també perdien i patien mentre vivien mil aventures i descobrien secrets. Inevitablement, Walt Disney també va irrompre amb força en el meu repertori d’històries i van haver de passar força anys perquè l’Ariel a la “Sireneta” i la Mulan em caiguessin més o menys bé, ja que tot i perdre les dues el cap per amor (bé, la primera també va perdre la cua), li van plantar un parell d’ovaris a la situació. Una de les coses, però, que no li perdono a Disney, és que les seves històries, sempre, sempre, acaben bé.
Amb el temps he pogut comprovar que la realitat supera la ficció. He conegut menys dones aventureres i valentes que princesetes i he conegut més “Peter Pans” dels que haurien de tenir cabuda en un sol conte. En la vida, hi ha quelcom d’històries d’aquestes que podríem anomenar el “conte de mai acabar” i que li passarien la mà per la cara a qualsevol d’aquests finals feliços de Disney. I si no, que li demanin a qualsevol dels nostres polítics quin és el conte que ens explicaran ara, amb la clara intenció de que ens el creiem i que, a sobre, ens pensem que aquest cop, acabarà bé...
Publicat al suplement "Diari Obert" del Diari d'Andorra el 25/03/2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada