Sóc intransigent de mena, sempre ho he sigut. Ja m’ho deia ma mare quan no volia menjar-me les llenties de petita!, però com a casa meva la política era (i quedarà com a llegat pels meus fills) que si no te les fots per dinar, ho faràs per berenar, i sinó per sopar...doncs apa!!, la intransigència dels cinc anys rodava coll avall juntament amb una pilota pastosa de llenties re-escalfades.
La transigència com a tal, i segons definició del Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, “Toma ya!”, vol dir “que no transigeix, que no es presta a transigir” i entén per transigir el “fer concessions en allò que és objecte de discussió a fi d’arribar a un acord”. Però jo em demano, a quin acord volia arribar la meva mare amb una nena petita que, en aquella època es tornava (i es torna) boja pels pebrots verds fregits, i només pels pebrots verds fregits??.
Doncs bé, la pilota de llenties dels meus 29 s’ha transformat en tot allò que igualment m’he d’empassar a la força sense entendre ben bé el perquè. Es a dir, que gola avall hi caben mentides, traïcions, enemistats, pèssims amants, deslleialtats, promeses mai acomplides, dietes fracàs, entrebancs, acomiadaments poc clars, punyalades i tota una sèrie de situacions viscudes, les quals han provocat de tot menys un acord entre les parts. Vivències que esperen, ben a resguard, el moment de ser païdes.
Doncs, no! No transigeixo!. En el cas de les dietes, puc contemplar una excepció des del moment que el meu cul i jo hem fet un pacte i la única concessió que li permeto és la de no estrènyer-lo en uns texans de la 38 si ell s’encaixa decentment en una 40 i encara faig voltar els caps. En fi, de la mala llet que em caracteritza quan, precisament no transigeixo, és ben coneixedora la pobre noia que em va atendre l’altre dia a Govern quan vaig anar a demanar una ajuda pel meus estudis. Perquè si no en tinc prou amb complicar-me la vida de manera innata, ara també tindré temps per estudiar!. Bé, estudiaré si me’ls puc pagar, els estudis!, perquè després d’haver-ho decidit, haver-me convençut i haver necessitat el recolzament del “Front d’Ex-Repetidores de COU que van fer el golfo, perdó!, les golfes, tot el que van poder i més...a la seva època”; resulta que no estic dintre de la graella legal que permet accedir a aquest tipus d’ajuda!.
Doncs, no! No transigeixo! I tant que els acompleixo els requisits!: només entra un sou a casa meva (la meva gata és una punyetera marquesa mantinguda), pago religiosament el tribut parroquial, el lloguer, l’aigua, la llum, el telèfon, el pàrquing, l’assegurança del cotxe, bé s’ha de menjar, no?, la benzina (el meu cotxe NO va a piles), alguna que altra cerveseta, ostres!, si fins i tot reciclo! (què no sé ben bé que té a veure, però segur que ajuda a impulsar la economia del País) i menys mal que no sóc primmirada a l’hora de vestir i m’és igual repetir modelet que si no...
A més, si féssim un concert i convidéssim tothom que es troba en la meva mateixa situació o semblant, fins i tot el Sr. Alejandro SANZ, al•lucinaria i es pixaria de riure, veient que, aleshores si que omplim l’Estadi!Doncs, no! No transigeixo! I no em queda més remei que fer ara el que feia amb la pilota de llenties, a vegades, quan tenia cinc anys... vomitar-ho!
Publicat al Setmanari "7 DIES" el 25/10/2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada