Vivim una vida virtual a través de les famoses xarxes socials de les quals val poc la pena parlar perquè tot o gairebé tot, ja s’ha dit. No parlarem més del negoci que han esdevingut per alguns, un mitjà d’expressió pels que menys (perquè són els què menys, els que tenen quelcom d’interessant a dir) i una curiosa forma d’expressió artística pels què es pensen que penjar una foto de les calces o sostenidors propis, esdevé art.
Vivim una vida el la qual la quotidiana existència de cadascú ha esdevingut virtual de tanta por que ens fa viure-la. Ens fa por expressar, comentar, parlar, queixar-nos, cridar, nomenar les coses pel nom que tenen, dir-li a un amic que t’estimes què allò que fa et dol o et molesta, criticar a la cara un comportament, i després, continuem prenent el sol, follant i fotent al pròjim, sense protecció ni control. Algú m’ho explica?
La nostra vida és virtual des del moment que tots passem pel tub i correm a comprar-nos un adhesiu que ens distingirà de la resta de conductors i ens donarà súper poders al volant, ja que no hem sabut fer valer una placa amb una senzilla numeració i un escut, que ens hauria d’identificar sobradament arreu del Món. És virtual des del moment que ens és igual presentar-nos a Eurovisió amb algun talent nacional (que n’hi ha), perquè si no ens coneixen prou, ara encara ens coneixeran menys. I ens és igual.
És virtual des del moment que ens és igual qui ens mani i el què és encara més perillós, ens és igual com ens mani. Ens fa por que ens sancionin per obrir un diumenge i ens és igual que es respectin, o no, els drets dels treballadors. Ens és igual que es comenci retallant salaris, privilegis i avantatges socials dels de baix (funcionaris, treballadors o comerciants, és igual, tots som “currants”, no?) en compte de fer-ho des de dalt.
Ens oblidem que nosaltres paguem, així que nosaltres manem i que com tots fem, el salari ells també se l’han de guanyar. Però sembla que això també ens és igual.
Vivim una vida virtual en la que ens pensem que l’amor, la feina i el càrrec duren per sempre i són mals temps tant per l’un com per l’altre. Ens estem acostumant a aquesta vida virtual de deixar que les coses passin, queixar-nos i pensar que no podem fer res. De debò us ho creieu que no podem fer res?
Eva
Publicat al Suplement Diari Obert, del Diari d'Andorra, el 16 de juny del 2010
