BONS PROPÓSITS

Un bon propòsit, o dos... Benvinguts al nou any! Ens acaben de regalar, “pel morro” 366 dies, un dia més! Així que a veure com els aprofitem.
Quan s’acaba l’any la gent té per costum fer un petit, o gran balanç de com han estat els darrers dotze mesos de la seva vida. Jo ho trobo un sa costum que mai he pogut dur a terme. Sóc incapaç de recordar tot el què he fet de bo o de dolent durant un any. Em passa una mica com als homes, que quan els envies un sms, només retenen la última frase. Doncs a mi igual, em recordo de l’últim mes i gràcies.

S’assemblaria força a fer un examen de final de curs, tens un mes per posar en pràctica el que has après durant tot l’any. I, de fet, depèn de com et vagi el desembre, així encetes d’una o altra manera el nou any, no?Si em paro a pensar en com m’ha anat el darrer desembre, aquest any he degut aprendre moltes coses, o no. El que és segur, es que em prendré l’entrada al 2008 amb moooolta caaaaaalma.

He après que si un home et pica l’ullet vàries vegades durant un sopar i tu, flipes!; o bé és que li ha entrat alguna cosa a l’ull o és que les teves feromones comencen a jugar bé el seu paper. Però que no se t’ocorri demanar-li (es que jo no em puc estar calladeta, i li vaig demanar) si es una tècnica de seducció o què!. Corres el risc que et respongui que és un “tic” que ha domesticat, convertint-lo en un recurs de comunicació. (Això em va dir que era, un recurs de comunicació).
Quina paraula més bonica: COMUNICACIÓ. Després d’un reclam comunicatiu mitjançant sms no contestats, vaig aclarir els meus dubtes sobre si tothom entén el mateix per comunicació...

He après que, a banda del que la gent es proposa pel nou any: deixar de fumar, fer dieta i anar (aquest cop, de debò) al gimnàs, ningú no demana el que realment vol i ens entossudim en fer-nos propòsits inútils que mai acomplim. Doncs som-hi! El meu primer bon propòsit serà deixar de fumar. (Com diu un bon amic meu, amb tanta cosa bona que hi ha al Món per xuclar, quina absurditat més gran la de xuclar i xuclar un tros de paper farcit de ves a saber què, perquè al final s’apagui i el llencis). No li falta raó.

Ningú no es proposa ser millor persona, deixar de donar tant pel sac al prójim o, simplement anar per la vida tranquil•lament gaudint de la passejada. Tampoc conec qui s’hagi proposat fer riure més els que l’envolten, ni curar ferides obertes de fa temps amb una simple trucada i un:
“- Hem de parlar, t’he de demanar perdó” .

No conec qui hagi decidit ser menys egoista, ni qui s’hagi cansat d’estar sol o sola i vulgui admetre-ho. Aquest podria ser un segon fantàstic propòsit pel nou any: Demanar perdó o demanar ajuda. Potser el temps, es cansa de donar tantes oportunitats i demà se’ns fa tard.

He après que si no m’invento històries l’any se’m presenta més gris, més com els altres anys, i que això d’any nou, vida nova, no és veritat. La vida és la mateixa, cadascú amb la seva, vivint-la com millor es pugui, però la mateixa. Ningú no canvia amb el trànsit d’any. Ningú no es lleva més alt, ni mes guapo, ni més ric. Val a dir que, els que hem passat el Cap d’Any al llit, ben acompanyats de mocadors, termòmetres, xarop i aspirines, potser si que hem rebut l’any amb un pèl més d’esperança, si més no, amb l’esperança de deixar d’esternudar i tossir d’una punyetera vegada.

Publicat al Setmanari "7 DIES" el 31/01/2008