LA NIT QUE VAM MATAR LA HELLO KITTY

Tot va començar amb un sopar d’aniversari. L’Ana feia els 32. Sempre he pensat que l’Ana és una extraterrestre d’un planeta llunyà, ja que no tinc antecedents de què cap persona humana sigui capaç d’exercir tan professionalment la seva feina, ser tan bona amiga quan toca, tenir dos nens quasi seguits i que siguin a part de guapos, llestos i tenir un home que li prepara sopars d’aniversari sorpresa.

Tanta admiració deu tenir el seu puntet d’enveja, encara que sempre m’oblido quan ens reunim en celebracions d’aquest tipus i la seva vessant humana s’accentua entre riures, confidències i copes. Tornant al sopar d’aniversari i al moment dels regals, quina va ser la meva sorpresa en veure que un dels presents era un conjunt de la “Hello Kitty”!

Sorpresa? No. No hauria de ser-ho. Als darrers quinze aniversaris als que he estat convidada, sempre, i dic sempre, hi ha hagut algun regalet d’aquesta “dolça, blanca i amb cara de no haver trencat mai un plat” gateta.No tinc res en contra de la “Hello Kitty”, de debò. Simplement al•lucino amb la febre que els hi ha entrat a unes quantes dones, suposadament fetes i dretes! I és que no entenc per què tantes dones “adultes” perden el cul per ella. I el dia de l’aniversari no em vaig poder estar de dir-ho (la culpa SEMPRE és del vi, recordeu).

L’Ana va sortir en la seva defensa fent-nos una reflexió: - Us heu adonat que no té boca? – Coi!, doncs no!. I, evidentment, ens va explicar el perquè. Que la Kitty no tingués boca, amagava darrera una commovedora història d’una nena que havia nascut sense aquest indispensable orifici. La seva mare, havia decidit operar-la i si la operació sortia bé, crearia un personatge que no tingués boca, en el seu honor.

No vaig poder evitar-ho: - Hòstia! Una mica malparida, la mare! Està bé això de recordar-li a la teva filla, de per vida, que ha nascut sense boca amb un dibuix que se li assembla!. - Aquest apunt també va ser culpa del vi i com que la polèmica a favor i en contra de la Kitty, estava servida, cadascuna va dir la seva: “- Ja que sembla tonteta, millor que s’estigui callada!.” “- Els tíos regalen coses de la “Hello Kitty” a les seves núvies perquè representa el que ells volen de les dones, que estiguin bones i calladetes!” (no em va quedar gaire clara aquesta afirmació masclista, però com que em consta que hi ha uns quants de “maromos” que sovint regalen coses de la Kitty a les seves respectives...vaig decidir aprofundir una altre dia i vaig callar).

“– Uy! Doncs jo em deixo sovint mitja paga en objectes de la Kitty, que compro en una botiga de la Seu d’Urgell, més maaaaaaaaaaaca.” - Apa, no!, ja que et deixes els “quartos” en “capullades”, fes País, no?. Aquí també tenim botigues mono-temàtiques, per mono-temàtics cervells, jajajajajaja. (El vi començà a desbocar la meva llengua). Amb tan animada dissertació, van arribar les postres i amb aquestes, una visió de la Kitty més real i mundana gràcies al mòbil última generació de la Cristina i la seva immediata connexió a Internet (La Cristina, amb els seus gadgets, va esdevenir la tia més preparada per anar pel Món que m’he trobat en anys).

Sembla ser que la nostra antropomòrfica i geomètrica amigueta va néixer a Londres, el dia 1 de novembre del 1976 (una altra trentanyera!, així que d’innocent res de res, eh?). Té un milió d’amics arreu del Món...(ostres tu!, amb la vida social de la Kitty!), un pare (George White), de la mare ni rastre (però sabem que fa uns pastissos de poma de vici), un nuvi (Dear Daniel), un gat (Charmmy Kitty), un hàmster (Sugar) i una germana bessona que es diu Mimmy.
Així que d’ història dramàtica amb nena sense boca, res de res.

La lacrimògena versió de l’Ana va quedar fulminantment eclipsada per la imaginació de la Ikaka Shimizu (el nom ja diu molt), dissenyadora de la companyia japonesa Sanrio, que la va crear l’any 1974 i li va posar un nom anglès perquè la cultura “british” era el no va més al Japó en aquells anys. Després, un senyor amb molta vista comercial i nom impossible Yuko Yamaguchi, va decidir incrustar la cara de la gateta en petits objectes de regal per a nenes petites i pre-adolescents (és el que deu tenir ser una súper fan de la Kitty, que si te’n compres alguna cosa on surti ella, et deus sentir més jove.)

Així de ben il•lustrades vam sortir del restaurant i tot s’ha de dir, que a l’Ana no li vam treure, ni de bon tros, les ganes d’arribar a casa i fer-li un simulacre d’streap-tease al seu home amb el conjunt de la Kitty que li acabaven de regalar. El meu cervell carburador es va posar en marxa (que dolent és el vi, Deu meu!), i vaig dir-li a l’Ana que jo tindria un seriós problema si arribava a comprar-me alguna cosa de la Kitty i me la posava per un home. No acabaria de tenir clar si qui feia pujar les seves revolucions era jo o una bonica gateta mirant-lo insinuant des de la meva samarreta...A saber!

Davant el dubte, i per si de cas, les que de felines, dolces i tontetes en tenim ben poc i hem trencat més d’un plat (i més de dos) a les nostres vides, vam decidir matar-la i prosseguir amb la festa.

Publicat al Setmanari "7 DIES" el 16/06/2007