SENYORS

Es busquen Senyors...
Pocs són els homes que he conegut, que no hagin deixat una empremta, ja sigui perdurable en el temps o efímera, en el mapa de la meva història personal. Perquè d’història personal tots en tenim una, conformada per milions d’experiències, bones i no tan bones.... I en el meu cas, la majoria d’aquestes vivències han comptat sempre amb un home al voltant, màquines productores d’hormones descontrolades, en alguns casos i amb anys d’experiència a les esquenes, en altres, però sempre envoltats d’una aura testosterònica que els era inherent a la seva condició de mascles de l’espècie.

Si em paro a rememorar alguns dels moments de la meva vida en els quals hi té cabuda algun d’aquest espècimens, recordo amb molt carinyo als que ostenten la denominació de SENYORS (així, amb majúscules). El primer el vaig conèixer en forma d’avi, i en foto! mentre aguantava una bola amb ulls que és el que jo era, als cinc mesos. Després, disfressats de mestres a l’escola, quan encara els professors portaven jaqueta i corbata i també algun a l’Institut (de fet, només en recordo un) i me’ls he tornat a trobar en forma de Cap en alguna de les empreses en què he treballat, sense ser especialment abundants.

Els SENYORS que més m’han calat, però, han estat aquells que he pogut contemplar de lluny, obrint una porta i cedint el pas (escena cada cop més difícil de presenciar, i no exagero...) o oferint-se a agafar-te algun paquet quan tornes de la compra carregada com una burra (vaaale, no tothom és tan “superguay” i té la tarja de client de cap centre comercial d’aquells que et porten la compra casa, això si, gastant-te un mínim de calers, perquè sinó.....) o d’aquells que t’aguanten el paraigües un dia plujós, mentre fas malabarismes per deixar la compra al maleter, el bebè encaixat a la cadireta, busques les claus dintre de la bossa, contestes el mòbil i recuperes el teu paraigües amb cara de que no se’t noti que t’està pujant la mala llet per moments mentre dones les gràcies amb un somriure.

També recordo un, de SENYOR, que no devia de tenir més de quinze anys. Em vaig fotre una patacada al mig del carrer un dia de pluja, d’aquelles que no et salva ni de lluny aixecar-te, mirar al front tota digna i fer veure que no ha passat res. El meu cul i jo vam aterrar de ple en mig de la vorera a les tres menys cinc de la tarda, hora punta, si Senyor! (ja que he de caure, que ho vegi quanta més gent, millor!) i només recordo molts parells de cames passant pel meu costat sense aturar-se i uns texans d’aquests que es porten ara, com “cagats”, ben baixets de cintura i amb una pila de forats, que pertanyien a un xaval amb “rastes” que em va dir: “-Senyora, es troba bé?” - mentre m’ajudava a aixecar-me del terra. Me’l vaig mirar tot dient-li: “- No sé que em fa més mal, si el cul o que m’hagis dir Senyora” (coi!, que jo en tenia 22!!!). Aquell noi mai ha marxat de la meva memòria i sempre més he desitjat que, tant debò no hagi canviat res en el seu tracte amb les desconegudes.

M’agraden els SENYORS que surten de casa ben empolainats i passegen pel barri, aquests que quan et reconeixen, et saluden tot aixecant la mà annexada a un bastó i et recorden que t’han vist néixer i córrer amb la bici amb els seus néts que ja fa temps que no veuen, et demanen per la família, et demanen a crits amb la mirada que els hi dediquis una estoneta del teu temps i t’aturis a comentar les xafarderies del barri en el qual, potser ja fa més de 10 anys que no hi vius.

Suposo que en aquesta percepció que tinc dels SENYORS, hi tenen molt a veure les hores que m’he passat amb el meu pare (una versió molt més familiar i propera d’un SENYOR vist amb xandall i sabatilles de jugar a futbol sala, però SENYOR igualment) davant el televisor, veient pel•lícules del Rei Artur, de D’Artagnan, d’Indiana Jones i de James Bond, que es van convertir en els meus herois d’infantesa (bé, encara ho son) i en el reflex més proper del que devia ser un galà. Després vaig créixer i vistes les perspectives de trobar un SENYOR com Deu mana, ja fa temps que m’he convertit en un barreja de la Heidi (és el que té haver nascut a la muntanya) buscant al seu avi, la Lois Lane buscant a Superman i la nena de l' Exorcista buscant la Fe.


Publicat al Setmanari "7 DIES" el 01/05/2008