La setmana passada, un dimecres com un altre, va fer un fred polar i el cel als volts de les 18h00 es va decidir per regalar-nos una neu fina i impertinent que va tenyir els carrers i els abrics d’un blanc lluent. Només mitja hora més tard, el País estava totalment col•lapsat.
L’estampa bucòlica i pre-nadalenca que representa per alguns una nevada d’aquest tipus, a uns quants se’ns presenta com una tocada de pebrots de primera categoria que fa que tinguis que fer malabarismes per no trencar-te el cap caminant pels carrers però no ens queixarem pas d’aquest or blanc caigut del cel que, presumptament ens salvarà la temporada, o si?.
Amb una nevadeta així, les distàncies a recórrer en cotxe, dintre de les nostres fronteres, es comparen a emprendre una travessa per la Lapónia a la recerca de la llar de Santa Claus. Tan acostumats com estem al clima tropical en les nostres contrades, no pensem que caldrà tenir el vehicle preparat en arribar l’hivern, oi?
Tot i el mal temps, les nostres avingudes també s’han col•lapsat aquests dies de turistes, i suposant que el col•lapse aeri del país veí hagi tingut alguna cosa a veure, qui no ha pogut desplaçar-se on volia amb avió s’ha decidir a visitar les nostres Valls. Col•lapsats a Espanya, col•lapsats aquí i amb més d’un col•lapse per pagar a la caixa del súper, o fent cues de tres hores per arribar a la feina, només espero que no ens oblidem de tractar bé a qui ens dona de menjar, tant col•lapsats com estem.
Tot plegat, a mi em sembla que el què ens passa de debò, es que tenim un col•lapse mental i no veiem més enllà. Més enllà de queixar-nos perquè la neu ens desmunta el ritme diari, que la neu és or!. O de queixar-nos perquè ens hem quedat sense taula al restaurant de sempre, per la quantitat de gent que ha pujat pel pont!. Ens hem col•lapsat fins al punt d’oblidar-nos que, tant la neu com les cues són una bona puntada de peu al cul a aquesta mal anomenada crisi que ens hem acostumat a posar com excusa per tot.
Eva ÀLVAREZ
Publicat al Diari Obert (Diari d'Andorra) el 15 de desembre de 2010
A UN PAS... DE FER RES
No fa gaire em fumava una cigarreta al carrer, i tot i ser fumadora, ex-fumadora i reincident mai m’ha agradat llençar les burilles a terra i vaig celebrar la instal•lació de papereres amb petits contenidors per apagar la cigarreta i llençar-ne la burilla a dintre. Quelcom de ben fàcil, que va tardar anys en veure’s als nostres carrers. Mentre fumava, al meu costat s’hi estava un noi fent el mateix que jo i que, un cop exhaurida la darrera pipada, va agafar la seva cigarreta i la va llençar a terra tenint a un pas la paperera en qüestió.
A risc d’ofegar-me, perquè encara no havia expulsat el fum, se’m va escapar un “guarro!” que va sentir el noi i crec que sis persones més que passaven per la vora.
Sé que “guarro” no és gaire català, però a mi sempre m’ha semblat més contundent que no pas porc o brut i la sang aragonesa que porto, quan bull ho fa en castellà, que hi farem.
Tot plegat no deixa de ser més que una anècdota mundana que m’hauria de fer entendre que o bé em callo o qualsevol dia em trencaran la cara, però això de no callar-me també deu ser culpa de la sang manya (o com diu ma mare, de ser “cagada al meu pare”). I veient amb la facilitat que tothom callem davant de tot el què succeeix al nostre voltant, el noi va pagar (a part de ser un “guarro” de veritat), les meves ganes de no continuar fent-ho, això de callar.
Estem a un pas de que la crisi es resolgui, segons diuen i a un pas d’assolir els objectius. A un pas de canviar comportaments, pensaments i actituds que, hem comprovat, no funcionen. A un pas de solucionar errors o de rectificar decisions presses en un moment poc afortunat. A un pas de replantejar-nos la manera de viure, el ritme frenètic que portem i si les exigències imposades culturalment i socialment són les què de debò ens fan feliços....sempre estem a un pas.
Però de ben poc val tot plegat si fem com el noi de la cigarreta, que tot i tenir la solució a un pas, va obviar-la i va optar per no esforçar-s’hi gaire.
Eva ÀLVAREZ (Publicat al Diari Obert - Diari d’Andorra - el 13 d’octubre de 2010
A risc d’ofegar-me, perquè encara no havia expulsat el fum, se’m va escapar un “guarro!” que va sentir el noi i crec que sis persones més que passaven per la vora.
Sé que “guarro” no és gaire català, però a mi sempre m’ha semblat més contundent que no pas porc o brut i la sang aragonesa que porto, quan bull ho fa en castellà, que hi farem.
Tot plegat no deixa de ser més que una anècdota mundana que m’hauria de fer entendre que o bé em callo o qualsevol dia em trencaran la cara, però això de no callar-me també deu ser culpa de la sang manya (o com diu ma mare, de ser “cagada al meu pare”). I veient amb la facilitat que tothom callem davant de tot el què succeeix al nostre voltant, el noi va pagar (a part de ser un “guarro” de veritat), les meves ganes de no continuar fent-ho, això de callar.
Estem a un pas de que la crisi es resolgui, segons diuen i a un pas d’assolir els objectius. A un pas de canviar comportaments, pensaments i actituds que, hem comprovat, no funcionen. A un pas de solucionar errors o de rectificar decisions presses en un moment poc afortunat. A un pas de replantejar-nos la manera de viure, el ritme frenètic que portem i si les exigències imposades culturalment i socialment són les què de debò ens fan feliços....sempre estem a un pas.
Però de ben poc val tot plegat si fem com el noi de la cigarreta, que tot i tenir la solució a un pas, va obviar-la i va optar per no esforçar-s’hi gaire.
Eva ÀLVAREZ (Publicat al Diari Obert - Diari d’Andorra - el 13 d’octubre de 2010
SENSE VACANCES
Aquest any per circumstàncies alienes a la meva voluntat, bé també podríem dir que es que no tenia ni un duro, que també va en contra de la meva voluntat de tenir-ne, m’he quedat sense vacances. Quin horror, no? Qui es queda avui dia sense vacances? Doncs bastant més gent de la que pressuposem.
Després d’una mudança, d’un atac de nervis per poder dur a terme en un temps rècord una mudança, d’una crisi existencial en el procés d’assumir que una mudança mai és fàcil ni ràpida, i després d’inflar els pebrots a família, amics i tot bitxo vivent amb la beneïda mudança, aquest any ben bé me les havia guanyat, les vacances.
Però no, resulta que mudar-se i anar-se’n de vacances és econòmicament incompatible i a risc d’agafar una depressió només de pensar que l’aigua del mar aquest any me l’havia d’imaginar, vaig decidir passar les vacances a Escaldes-Engordany, redescobrint la Parròquia i redescobrint, de pas, que quan no es pot, no es pot, i que ser humil i reconèixer que les coses estan canviant, costa un ou.
He descobert que si ets dona, soltera i emmancipada, es pressuposa que has de tenir més ofertes de vacances que la Paris Hilton i és curiós però a l’hora què els amics t’ofereixin passar amb ells un cap de setmana al seu apartament de la platja, ja que saben que et quedes sense vacances, o et convidin a passar uns dies a la seva ciutat per desconnectar, passa com quan demanes ajuda per pujar una nevera de mida XXL cinc pisos, desapareixen.
A falta de platja, també he redescobert alguna de les piscines nacionals, i que anar a algunes d’elles suposa tot un luxe. Per l’assequible preu de 5.-€ l’entrada + 2,50.-€ l’hamaca + 1,50.-€ el cafè i ni se t’acudeixi demanar-te un entrepà, que flipes!, ni te l’emportis de casa perquè està prohibit entrar menjar forà al recinte...pots remullar-te en unes aigües plenes de canalla cridanera i pijats (pressuposarem que també són de la canalla) i a gaudir del dia. Ah!! I no se t’acudeixi sortir per dinar a casa (recordem el preu astronòmic dels entrepans), perquè si vols tornar a entrar, tornes a pagar. Crisi?
Sort que sempre m’he inventat allò que no he tingut i a l’espera de fer guardiola, un cop ja a la feina, sempre puc rememorar les estones de bona lectura amb una beguda ben fresqueta i els peus a remull, això si, en una palangana a l’ombra de la meva terrassa....
Diari d'Andorra (Diari Obert) 9 de setembre de 2010.
Després d’una mudança, d’un atac de nervis per poder dur a terme en un temps rècord una mudança, d’una crisi existencial en el procés d’assumir que una mudança mai és fàcil ni ràpida, i després d’inflar els pebrots a família, amics i tot bitxo vivent amb la beneïda mudança, aquest any ben bé me les havia guanyat, les vacances.
Però no, resulta que mudar-se i anar-se’n de vacances és econòmicament incompatible i a risc d’agafar una depressió només de pensar que l’aigua del mar aquest any me l’havia d’imaginar, vaig decidir passar les vacances a Escaldes-Engordany, redescobrint la Parròquia i redescobrint, de pas, que quan no es pot, no es pot, i que ser humil i reconèixer que les coses estan canviant, costa un ou.
He descobert que si ets dona, soltera i emmancipada, es pressuposa que has de tenir més ofertes de vacances que la Paris Hilton i és curiós però a l’hora què els amics t’ofereixin passar amb ells un cap de setmana al seu apartament de la platja, ja que saben que et quedes sense vacances, o et convidin a passar uns dies a la seva ciutat per desconnectar, passa com quan demanes ajuda per pujar una nevera de mida XXL cinc pisos, desapareixen.
A falta de platja, també he redescobert alguna de les piscines nacionals, i que anar a algunes d’elles suposa tot un luxe. Per l’assequible preu de 5.-€ l’entrada + 2,50.-€ l’hamaca + 1,50.-€ el cafè i ni se t’acudeixi demanar-te un entrepà, que flipes!, ni te l’emportis de casa perquè està prohibit entrar menjar forà al recinte...pots remullar-te en unes aigües plenes de canalla cridanera i pijats (pressuposarem que també són de la canalla) i a gaudir del dia. Ah!! I no se t’acudeixi sortir per dinar a casa (recordem el preu astronòmic dels entrepans), perquè si vols tornar a entrar, tornes a pagar. Crisi?
Sort que sempre m’he inventat allò que no he tingut i a l’espera de fer guardiola, un cop ja a la feina, sempre puc rememorar les estones de bona lectura amb una beguda ben fresqueta i els peus a remull, això si, en una palangana a l’ombra de la meva terrassa....
Diari d'Andorra (Diari Obert) 9 de setembre de 2010.
VAMPIRS
Ho reconec, jo també m’he rendit davant la onada vampírica que ha envaït aquest País darrerament, i que ha enriquit la meva existència amb pensaments pre-adolescents de vampirs “buenorros” agafant-me a coll i portant-me muntanya amunt a collir grandalles i homes llops més “buenorros” encara, convidant-me a contemplar la Lluna plena a l’estany d’Engolasters.
També m’he llegit els quatre llibres de la saga vampírica d’una tirada i m’he imaginat ser una Bella pirenaica a l’espera de creuar-me un dia, baixant les escombraries, al meu Edward de torn. Però com que això encara està per succeir, i jo no tinc tanta paciència com la Bella que prou feina té per decidir-se i va fent malabars entre la licantropía i els batuts de 0 negatiu... (Nena, queda-te’ls tot dos...!!!), doncs vaig vivint la vida amb molta cura de mantenir a ratlla als vampirs de debò, que també n’hi ha.
Xucladors de sang n’hi ha hagut tota la vida i tot i que ara els hem modernitzat, i els hem dotat de romanticisme i bellesa, perquè mira que n’estan de bons tots els membres de la família Cullen...eh?, però la crua realitat és que els xucladors del nostre dia a dia, a sobre de deixar-nos sense sang, en la majoria dels casos, a sobre, són lletjos de collons.
No fa gaire m’he topat amb una espècie vampírica d’allò més curiosa. Parlo dels administradors-vampirs de finques, aquells que t’envien una carta un cop l’any amb la factura de la despesa d’aigua i calefacció. La meva, aquest any, és equivalent a l’haver-me fet construir tres piscines olímpiques per muntar-me una vampi-party amb el Pattinson i tota la colla d’homes llop, jo soleta.
També he descobert que el fet de voler demanar explicacions, un extracte de despeses, qui fa la revisió dels comptadors o qui determina triplicar, perquè si, el preu del pas de l’aigua, comporta més secretisme i misteri que el saber perquè la Bella té tantes ganes d’anar-se’n al llit amb l’Edward, sabent que aquest no té rec sanguini...tan necessari per elevar la passió entre d’altres coses...
En conseqüència, també he conegut alguns agents-vampirs immobiliaris que, tot i havent-los dit fins on pots arribar a pagar, et mostren un pis que, primer, saben que t’agradarà i segon, esperen veure’t la cara de gilipolles contemplant els fantàstics acabats per afegir-hi al preu del lloguer (aquell que tu havies calculat que, penosament, podries pagar), el dipòsit, les despeses de calefacció, aigua, llum, porteria, escala, traster, bústies de disseny, video-porter, catifa vermella rotllo Hollywood a l’entrada...ah! i el mes d’agència, que m’oblidava que les visites d’un quart d’hora mirant el pis, en temps de crisi, es cotitzen al mateix preu que el què cobra el Pattinson per mig minut d’entrevista vampírica!!
I com no, parlo dels vampi-polítics que, a banda de xuclar-nos i deixar-nos seques les butxaques amb tota una bona col•lecció d’impostos que està per venir...el què de debò ens estan xuclant, és la il•lusió i l’esperança que alguns havíem dipositat creient-nos que, amb la Llei de mesures de reactivació econòmica (a mi que m’expliquin qui la compleix), aquest cop, per fi havien mirat pel poble.
Eva ÀLVAREZ (Publicat al Diari Obert - Diari d'Andorra - el 14/07/2010)
També m’he llegit els quatre llibres de la saga vampírica d’una tirada i m’he imaginat ser una Bella pirenaica a l’espera de creuar-me un dia, baixant les escombraries, al meu Edward de torn. Però com que això encara està per succeir, i jo no tinc tanta paciència com la Bella que prou feina té per decidir-se i va fent malabars entre la licantropía i els batuts de 0 negatiu... (Nena, queda-te’ls tot dos...!!!), doncs vaig vivint la vida amb molta cura de mantenir a ratlla als vampirs de debò, que també n’hi ha.
Xucladors de sang n’hi ha hagut tota la vida i tot i que ara els hem modernitzat, i els hem dotat de romanticisme i bellesa, perquè mira que n’estan de bons tots els membres de la família Cullen...eh?, però la crua realitat és que els xucladors del nostre dia a dia, a sobre de deixar-nos sense sang, en la majoria dels casos, a sobre, són lletjos de collons.
No fa gaire m’he topat amb una espècie vampírica d’allò més curiosa. Parlo dels administradors-vampirs de finques, aquells que t’envien una carta un cop l’any amb la factura de la despesa d’aigua i calefacció. La meva, aquest any, és equivalent a l’haver-me fet construir tres piscines olímpiques per muntar-me una vampi-party amb el Pattinson i tota la colla d’homes llop, jo soleta.
També he descobert que el fet de voler demanar explicacions, un extracte de despeses, qui fa la revisió dels comptadors o qui determina triplicar, perquè si, el preu del pas de l’aigua, comporta més secretisme i misteri que el saber perquè la Bella té tantes ganes d’anar-se’n al llit amb l’Edward, sabent que aquest no té rec sanguini...tan necessari per elevar la passió entre d’altres coses...
En conseqüència, també he conegut alguns agents-vampirs immobiliaris que, tot i havent-los dit fins on pots arribar a pagar, et mostren un pis que, primer, saben que t’agradarà i segon, esperen veure’t la cara de gilipolles contemplant els fantàstics acabats per afegir-hi al preu del lloguer (aquell que tu havies calculat que, penosament, podries pagar), el dipòsit, les despeses de calefacció, aigua, llum, porteria, escala, traster, bústies de disseny, video-porter, catifa vermella rotllo Hollywood a l’entrada...ah! i el mes d’agència, que m’oblidava que les visites d’un quart d’hora mirant el pis, en temps de crisi, es cotitzen al mateix preu que el què cobra el Pattinson per mig minut d’entrevista vampírica!!
I com no, parlo dels vampi-polítics que, a banda de xuclar-nos i deixar-nos seques les butxaques amb tota una bona col•lecció d’impostos que està per venir...el què de debò ens estan xuclant, és la il•lusió i l’esperança que alguns havíem dipositat creient-nos que, amb la Llei de mesures de reactivació econòmica (a mi que m’expliquin qui la compleix), aquest cop, per fi havien mirat pel poble.
Eva ÀLVAREZ (Publicat al Diari Obert - Diari d'Andorra - el 14/07/2010)
VIDA VIRTUAL
Vivim una vida virtual a través de les famoses xarxes socials de les quals val poc la pena parlar perquè tot o gairebé tot, ja s’ha dit. No parlarem més del negoci que han esdevingut per alguns, un mitjà d’expressió pels que menys (perquè són els què menys, els que tenen quelcom d’interessant a dir) i una curiosa forma d’expressió artística pels què es pensen que penjar una foto de les calces o sostenidors propis, esdevé art.
Vivim una vida el la qual la quotidiana existència de cadascú ha esdevingut virtual de tanta por que ens fa viure-la. Ens fa por expressar, comentar, parlar, queixar-nos, cridar, nomenar les coses pel nom que tenen, dir-li a un amic que t’estimes què allò que fa et dol o et molesta, criticar a la cara un comportament, i després, continuem prenent el sol, follant i fotent al pròjim, sense protecció ni control. Algú m’ho explica?
La nostra vida és virtual des del moment que tots passem pel tub i correm a comprar-nos un adhesiu que ens distingirà de la resta de conductors i ens donarà súper poders al volant, ja que no hem sabut fer valer una placa amb una senzilla numeració i un escut, que ens hauria d’identificar sobradament arreu del Món. És virtual des del moment que ens és igual presentar-nos a Eurovisió amb algun talent nacional (que n’hi ha), perquè si no ens coneixen prou, ara encara ens coneixeran menys. I ens és igual.
És virtual des del moment que ens és igual qui ens mani i el què és encara més perillós, ens és igual com ens mani. Ens fa por que ens sancionin per obrir un diumenge i ens és igual que es respectin, o no, els drets dels treballadors. Ens és igual que es comenci retallant salaris, privilegis i avantatges socials dels de baix (funcionaris, treballadors o comerciants, és igual, tots som “currants”, no?) en compte de fer-ho des de dalt.
Ens oblidem que nosaltres paguem, així que nosaltres manem i que com tots fem, el salari ells també se l’han de guanyar. Però sembla que això també ens és igual.
Vivim una vida virtual en la que ens pensem que l’amor, la feina i el càrrec duren per sempre i són mals temps tant per l’un com per l’altre. Ens estem acostumant a aquesta vida virtual de deixar que les coses passin, queixar-nos i pensar que no podem fer res. De debò us ho creieu que no podem fer res?
Eva
Publicat al Suplement Diari Obert, del Diari d'Andorra, el 16 de juny del 2010
Vivim una vida el la qual la quotidiana existència de cadascú ha esdevingut virtual de tanta por que ens fa viure-la. Ens fa por expressar, comentar, parlar, queixar-nos, cridar, nomenar les coses pel nom que tenen, dir-li a un amic que t’estimes què allò que fa et dol o et molesta, criticar a la cara un comportament, i després, continuem prenent el sol, follant i fotent al pròjim, sense protecció ni control. Algú m’ho explica?
La nostra vida és virtual des del moment que tots passem pel tub i correm a comprar-nos un adhesiu que ens distingirà de la resta de conductors i ens donarà súper poders al volant, ja que no hem sabut fer valer una placa amb una senzilla numeració i un escut, que ens hauria d’identificar sobradament arreu del Món. És virtual des del moment que ens és igual presentar-nos a Eurovisió amb algun talent nacional (que n’hi ha), perquè si no ens coneixen prou, ara encara ens coneixeran menys. I ens és igual.
És virtual des del moment que ens és igual qui ens mani i el què és encara més perillós, ens és igual com ens mani. Ens fa por que ens sancionin per obrir un diumenge i ens és igual que es respectin, o no, els drets dels treballadors. Ens és igual que es comenci retallant salaris, privilegis i avantatges socials dels de baix (funcionaris, treballadors o comerciants, és igual, tots som “currants”, no?) en compte de fer-ho des de dalt.
Ens oblidem que nosaltres paguem, així que nosaltres manem i que com tots fem, el salari ells també se l’han de guanyar. Però sembla que això també ens és igual.
Vivim una vida virtual en la que ens pensem que l’amor, la feina i el càrrec duren per sempre i són mals temps tant per l’un com per l’altre. Ens estem acostumant a aquesta vida virtual de deixar que les coses passin, queixar-nos i pensar que no podem fer res. De debò us ho creieu que no podem fer res?
Eva
Publicat al Suplement Diari Obert, del Diari d'Andorra, el 16 de juny del 2010
TREBALLAR UNA MICA
Hi ha qui encara s’enyora d’unes petites vacances ja passades en que la setmana es va escurçar. Alguns han pogut menjar-se una mona de Pasqua gegant, amb ous de xocolata gegants i nina de la Hello Kitty gegant, hi ha qui amb un pa de pessic de kilo i un pot de Nutella mida familiar, s’han fet l’invent i hi ha qui de tant gegants que te els ous i de dura que té la cara, el que només sap fer és la mona, ho ensucrin o no. Tots sabem que la Pasqua no és la mateixa per un professor, per un funcionari, per un monitor d’esquí o per una caixera del super.
Però com tot, els dies d’esbarjo també passen i tot torna al seu batec normal. De casa a la feina i de la feina a casa. Quaranta hores setmanals de la teva vida, en el millor dels casos, a canvi d’un sou que et permetrà arribar a final, més o menys decentment. I dic en el millor dels casos perquè hi ha qui pel doble d’hores, cobra la meitat, però això és una altra història d’aquelles que no ens agrada escoltar.
També, i a la inversa, hi ha qui per un mínim nombre d’hores cobra en funció de la conjunció planetària, sinó no m’explico d’on surt un sou astronòmic per treballar una quarta part de les hores que tarda la Terra en gira sobre si mateixa.
Això si, un cop tornats a la normalitat, no parem de queixar-nos, eh?. Que això si que uneix, coi! La queixa generalitzada com a esport nacional, uneix més que la recent i esgarrifosa creació d’un grup de Facebook per a la beatificació de Leo Messi....
Podem estar més o menys a gust a la feina, podem tenir avantatges laborals o anar perdent-los proporcionalment a mesura que passa el temps. Podem deixar que la vida ens passi darrera d’un taulell o d’un ordinador. O podem pensar que canviarem el curs de la història a cada “clic” del ratolí. Podem estar de baixa per un brot de febre fluorescent encomanada per un pterodàctil, què més dona, tots paguem la CASS!!, o podem estar escalfant una cadira en un bonic edifici administratiu, mirant de cua d’ull com passen els minuts perquè sigui l’hora de marxar. Però queixem-nos!, que així potser se’ns passen els dies més ràpid fins les vacances d’estiu.
El genial Pablo PICASSO va dir un dia, que li encantava quan una idea l’enxampava treballant. Potser és que al nostre País, les idees i les muses de la inspiració ens passen de llarg, perquè el que no fem és precisament això, treballar.
Eva ÀLVAREZ Publicat al Diari Obert (Diari d'Andorra), el 28/04/2010
Però com tot, els dies d’esbarjo també passen i tot torna al seu batec normal. De casa a la feina i de la feina a casa. Quaranta hores setmanals de la teva vida, en el millor dels casos, a canvi d’un sou que et permetrà arribar a final, més o menys decentment. I dic en el millor dels casos perquè hi ha qui pel doble d’hores, cobra la meitat, però això és una altra història d’aquelles que no ens agrada escoltar.
També, i a la inversa, hi ha qui per un mínim nombre d’hores cobra en funció de la conjunció planetària, sinó no m’explico d’on surt un sou astronòmic per treballar una quarta part de les hores que tarda la Terra en gira sobre si mateixa.
Això si, un cop tornats a la normalitat, no parem de queixar-nos, eh?. Que això si que uneix, coi! La queixa generalitzada com a esport nacional, uneix més que la recent i esgarrifosa creació d’un grup de Facebook per a la beatificació de Leo Messi....
Podem estar més o menys a gust a la feina, podem tenir avantatges laborals o anar perdent-los proporcionalment a mesura que passa el temps. Podem deixar que la vida ens passi darrera d’un taulell o d’un ordinador. O podem pensar que canviarem el curs de la història a cada “clic” del ratolí. Podem estar de baixa per un brot de febre fluorescent encomanada per un pterodàctil, què més dona, tots paguem la CASS!!, o podem estar escalfant una cadira en un bonic edifici administratiu, mirant de cua d’ull com passen els minuts perquè sigui l’hora de marxar. Però queixem-nos!, que així potser se’ns passen els dies més ràpid fins les vacances d’estiu.
El genial Pablo PICASSO va dir un dia, que li encantava quan una idea l’enxampava treballant. Potser és que al nostre País, les idees i les muses de la inspiració ens passen de llarg, perquè el que no fem és precisament això, treballar.
Eva ÀLVAREZ Publicat al Diari Obert (Diari d'Andorra), el 28/04/2010
EXISTIR
Recordo una temporada de vida noctàmbula, relegada als temps en què encara valia la pena sortir a la nit, quan encara t’asseguraves diversió, coneixences, amb una mica de sort alguna aventura extra, intra o supra matrimonial, (si estaves solter/a lligaves -i lligues- una merda), trobades amb els amics, riures, balls, molta i bona música on poder escollir i sobretot, un ambient de bon rotllo col•lectiu que et transportava per unes hores, ben lluny de la quotidianitat existencial de cadascú.
Si hi havia cap esdeveniment digne de ser rememorat, o bé te’l guardaves per a tu per preservant la confidencialitat i, a vegades, la excitant il•legitimitat del mateix, o bé, si es tractava d’un aniversari o celebració especial, et feies les fotos de rigor a l’hora d’obrir els regals i bufar les espelmes. Amb els anys, amb la digitalització global i les mini cameres en format compresa, també s’escapava alguna que altra foto a la discoteca, que desprès mai ensenyaves per amagar el testimoni del què quatre copes li poden fer al teu maquillatge i al teu seny.
Ara però, existeix una petita, colorista i “glamourosa” publicació, que sota l’eslògan de: “Si no hi surts és que no existeixes...”, a banda de fomentar la vessant elitista, superficial i xafardera del més pintat, també és capaç de demostrar que fins ara hem estat tots molt equivocats i que no existíem fins que ens ho han dit.
O millor dit, que continuem sense existir, a no ser que ens fotografiïn amb una trompa galopant a la nit i que, a sobre, surti publicat.
Així que ja ho sabeu, cal que et facin fotos i més fotos (però has de ser escollit, si ets lletjot o lletjota no t’hi esforcis), d’aquelles que surts “in fraganti”, això sí després d’haver-te col•locat el pentinat, la roba, el color de llavis, els pits....Postureta, somriure i ala! Immortalitzat per sempre més i així poder dir que, ara si, existeixes...!!! Sort!
Eva Àlvarez
Publicat al Diari Obert (Diari d’Andorra) el 10/03/2010
Si hi havia cap esdeveniment digne de ser rememorat, o bé te’l guardaves per a tu per preservant la confidencialitat i, a vegades, la excitant il•legitimitat del mateix, o bé, si es tractava d’un aniversari o celebració especial, et feies les fotos de rigor a l’hora d’obrir els regals i bufar les espelmes. Amb els anys, amb la digitalització global i les mini cameres en format compresa, també s’escapava alguna que altra foto a la discoteca, que desprès mai ensenyaves per amagar el testimoni del què quatre copes li poden fer al teu maquillatge i al teu seny.
Ara però, existeix una petita, colorista i “glamourosa” publicació, que sota l’eslògan de: “Si no hi surts és que no existeixes...”, a banda de fomentar la vessant elitista, superficial i xafardera del més pintat, també és capaç de demostrar que fins ara hem estat tots molt equivocats i que no existíem fins que ens ho han dit.
O millor dit, que continuem sense existir, a no ser que ens fotografiïn amb una trompa galopant a la nit i que, a sobre, surti publicat.
Així que ja ho sabeu, cal que et facin fotos i més fotos (però has de ser escollit, si ets lletjot o lletjota no t’hi esforcis), d’aquelles que surts “in fraganti”, això sí després d’haver-te col•locat el pentinat, la roba, el color de llavis, els pits....Postureta, somriure i ala! Immortalitzat per sempre més i així poder dir que, ara si, existeixes...!!! Sort!
Eva Àlvarez
Publicat al Diari Obert (Diari d’Andorra) el 10/03/2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
